QUAN DOS I DOS NO FAN QUATRE

Quan dos i dos no fan quatre

Ja fa temps que el món educatiu cerca, incansablement, una nova manera de fer que el porti a adaptar-se a les necessitats actuals que la societat, equivocadament o no, ens dicta.

No posarem en dubte la necessitat inexorable del camí en paral·lel que han de recórrer escola i societat. Si aquest camí es fa des de la perpendicularitat el fracàs està assegurat.

Sempre hem estat espectadors passius d’aquesta dicotomia. La necessitat innegociable de preparar els alumnes per un futur que encara no té rostre fa, que aquells que som agents educatius, caminem, massa sovint, sobre la corda fluixa. Focus de les crítiques de qui creu que tothom pot ser entrenador i que aplicar sobre la pissarra la tàctica més idònia és bufar i fer ampolles.

Massa sovint, perquè negar-ho, els educadors ens omplim la boca i el pensament de crítiques vers els models familiars, que, com la mateixa societat, han anat evolucionant i han pres noves formes.

Frases com: “ L’escola no pot responsabilitzar-se de la feina que no es fa a casa”, “Si l’exigència només habita a l’escola...què vols que fem?”...i així un llarg reguitzell de tòpics massa similars als que podem sentir en un sopar d’amics quan ens acusen, potser amb un bri d’enveja, de les llargues vacances que tenim i de la poca disciplina que impartim. Ah! Perdoneu, me n’oblidava- Oblidava la millor de totes les frases que mai s’han escrit! Sí! Aquella que diu....”Jo a la seva edat....” Verge Santa Divina!

La incomoditat s’eleva al cub quan formes part de les dues realitats. O sigui: De 9 a 5 ets mestre i, en arribar a casa, has de canviar el xip i fer de mare o de pare. Aquesta realitat ens dóna la possibilitat de veure l’obra de teatre “pel davant i pel darrere!”.

I mira per on, allò que hauria de ser una posició privilegiada que ens permetés ser del tot objectius amb els nostres alumnes i fills, ens complica, encara més, el nostre dia a dia.

Hi ha un punt de perversió en tot això. Aquí neix la crisi.

Són innombrables les xerrades amb mares i pares que han acabat amb el meravellós concepte del: “ens en sortirem, no patiu!.

I tant que ens en sortim. Porques vegades no és així. Quan tothom s’arremanga les mànigues de la camisa, l’èxit és proper.

En canvi... quan arribes a casa comença l’espectacle! I l’espectacle avança quan dos i dos no fan quatre. Sí! Perquè amb els fills, espero que estigueu d’acord amb mi, dos i dos quasi mai fan quatre.

I no fan quatre perquè aquest quatre l’hem decidit nosaltres i no pas ells. No fan quatre perquè ens els estimem tant que no els deixem respirar del tot. Els volem “protegir de tot mal” fins a límits impensables. Ens fa mal que s’equivoquin i intentem per tots els mitjans possibles que no repeteixin les mateixes errades que vam cometre nosaltres (...tot i que no som prou valents per explicar-los-hi...no fos cas...)i, finalment, com a culminació de l’espectacle, convertim la seva vida en un “Gran germà” on tothom els observa, on tothom els dóna consells, on tothom sap el que han de fer per millorar...on tothom els ofega una mica més.

Sí! Ja ho sabem! Però volem el millor per a ells! Val més que ara pateixin una mica i així no patiran quan siguin grans!

Doncs ho sento. El que escriu aquestes paraules es rebel·la. I sabeu per què? Doncs perquè a mi no m’ha agradat patir ni de petit ni de gran, i menys encara quan el patiment no ha estat casual sinó ideat en forma de vacuna pel que em pogués passar en un futur del qual ningú, ni jo mateix, tenia idea de com seria.

Preguntem-nos doncs on és la solució al problema.

Jo no ho sé.

El que sí sé és que ni els infants ni els adolescents estan en edat d’anar amb vestit i corbata, no estan en edat d’anar seriosos per la vida. Si no riuen, si no transgredeixen alguna norma, si no s’equivoquen mai...alguna cosa està fallant.

On radica el punt mig de l’exigència? On radica el punt mig de la llibertat i la norma?

Hi ha un tòpic que s’utilitza sovint que ens donarà la resposta perfecta a aquestes dues preguntes. I, benauradament, és un tòpic de consens! Sí! S’utilitza a casa i a l’escola! L’utilitzem els pares en la conversa que tenim després d’haver-los esbroncat per alguna cosa que no donava 4 com a resultat. I l’utilitzem els mestres que, de tant que ens estimem els nostres alumnes, no dubtem en comentar-ho entre nosaltres.

Sabeu quin és aquest tòpic?

“...no pateixis...amb el temps i quan sigui gran...m’ho agrairà!

Toma!!! Ole! Ole! I Ole! Ole tu!!!

Doncs igual sí que ens ho agrairan. O no!...perquè dos i dos....no fan sempre quatre.

Arribem doncs al final del camí. Què fem?  

Doncs no ho sé. Com a mestres i pares equivocar-nos i molt. O no! Perquè també són moltes les vegades que l’encertem. En resum. Ho fem bé. Ho fem bé quan respectem la capacitat de decisió però alhora els ensenyem que tenen drets i deures innegociables.

La bona exigència neix de la pròpia convicció. Aquesta és la exigència que no ofega. L’exigència que no viu en el 4’99 ni en la manca de criteri d’aquell pare que, per protegir, no deixa fer.

És molt difícil tot, apassionant però difícil.

És el repte. És el dia a dia que avança amb l’esperança que demà...dos i dos facin quatre.

Xavier Parras i Comtpe