QUAN DOS I DOS NO FAN QUATRE

Quan dos i dos no fan quatre

Ja fa temps que el món educatiu cerca, incansablement, una nova manera de fer que el porti a adaptar-se a les necessitats actuals que la societat, equivocadament o no, ens dicta.

No posarem en dubte la necessitat inexorable del camí en paral·lel que han de recórrer escola i societat. Si aquest camí es fa des de la perpendicularitat el fracàs està assegurat.

Sempre hem estat espectadors passius d’aquesta dicotomia. La necessitat innegociable de preparar els alumnes per un futur que encara no té rostre fa, que aquells que som agents educatius, caminem, massa sovint, sobre la corda fluixa. Focus de les crítiques de qui creu que tothom pot ser entrenador i que aplicar sobre la pissarra la tàctica més idònia és bufar i fer ampolles.

Massa sovint, perquè negar-ho, els educadors ens omplim la boca i el pensament de crítiques vers els models familiars, que, com la mateixa societat, han anat evolucionant i han pres noves formes.

Frases com: “ L’escola no pot responsabilitzar-se de la feina que no es fa a casa”, “Si l’exigència només habita a l’escola...què vols que fem?”...i així un llarg reguitzell de tòpics massa similars als que podem sentir en un sopar d’amics quan ens acusen, potser amb un bri d’enveja, de les llargues vacances que tenim i de la poca disciplina que impartim. Ah! Perdoneu, me n’oblidava- Oblidava la millor de totes les frases que mai s’han escrit! Sí! Aquella que diu....”Jo a la seva edat....” Verge Santa Divina!

La incomoditat s’eleva al cub quan formes part de les dues realitats. O sigui: De 9 a 5 ets mestre i, en arribar a casa, has de canviar el xip i fer de mare o de pare. Aquesta realitat ens dóna la possibilitat de veure l’obra de teatre “pel davant i pel darrere!”.

I mira per on, allò que hauria de ser una posició privilegiada que ens permetés ser del tot objectius amb els nostres alumnes i fills, ens complica, encara més, el nostre dia a dia.

Hi ha un punt de perversió en tot això. Aquí neix la crisi.

Són innombrables les xerrades amb mares i pares que han acabat amb el meravellós concepte del: “ens en sortirem, no patiu!.

I tant que ens en sortim. Porques vegades no és així. Quan tothom s’arremanga les mànigues de la camisa, l’èxit és proper.

En canvi... quan arribes a casa comença l’espectacle! I l’espectacle avança quan dos i dos no fan quatre. Sí! Perquè amb els fills, espero que estigueu d’acord amb mi, dos i dos quasi mai fan quatre.

I no fan quatre perquè aquest quatre l’hem decidit nosaltres i no pas ells. No fan quatre perquè ens els estimem tant que no els deixem respirar del tot. Els volem “protegir de tot mal” fins a límits impensables. Ens fa mal que s’equivoquin i intentem per tots els mitjans possibles que no repeteixin les mateixes errades que vam cometre nosaltres (...tot i que no som prou valents per explicar-los-hi...no fos cas...)i, finalment, com a culminació de l’espectacle, convertim la seva vida en un “Gran germà” on tothom els observa, on tothom els dóna consells, on tothom sap el que han de fer per millorar...on tothom els ofega una mica més.

Sí! Ja ho sabem! Però volem el millor per a ells! Val més que ara pateixin una mica i així no patiran quan siguin grans!

Doncs ho sento. El que escriu aquestes paraules es rebel·la. I sabeu per què? Doncs perquè a mi no m’ha agradat patir ni de petit ni de gran, i menys encara quan el patiment no ha estat casual sinó ideat en forma de vacuna pel que em pogués passar en un futur del qual ningú, ni jo mateix, tenia idea de com seria.

Preguntem-nos doncs on és la solució al problema.

Jo no ho sé.

El que sí sé és que ni els infants ni els adolescents estan en edat d’anar amb vestit i corbata, no estan en edat d’anar seriosos per la vida. Si no riuen, si no transgredeixen alguna norma, si no s’equivoquen mai...alguna cosa està fallant.

On radica el punt mig de l’exigència? On radica el punt mig de la llibertat i la norma?

Hi ha un tòpic que s’utilitza sovint que ens donarà la resposta perfecta a aquestes dues preguntes. I, benauradament, és un tòpic de consens! Sí! S’utilitza a casa i a l’escola! L’utilitzem els pares en la conversa que tenim després d’haver-los esbroncat per alguna cosa que no donava 4 com a resultat. I l’utilitzem els mestres que, de tant que ens estimem els nostres alumnes, no dubtem en comentar-ho entre nosaltres.

Sabeu quin és aquest tòpic?

“...no pateixis...amb el temps i quan sigui gran...m’ho agrairà!

Toma!!! Ole! Ole! I Ole! Ole tu!!!

Doncs igual sí que ens ho agrairan. O no!...perquè dos i dos....no fan sempre quatre.

Arribem doncs al final del camí. Què fem?  

Doncs no ho sé. Com a mestres i pares equivocar-nos i molt. O no! Perquè també són moltes les vegades que l’encertem. En resum. Ho fem bé. Ho fem bé quan respectem la capacitat de decisió però alhora els ensenyem que tenen drets i deures innegociables.

La bona exigència neix de la pròpia convicció. Aquesta és la exigència que no ofega. L’exigència que no viu en el 4’99 ni en la manca de criteri d’aquell pare que, per protegir, no deixa fer.

És molt difícil tot, apassionant però difícil.

És el repte. És el dia a dia que avança amb l’esperança que demà...dos i dos facin quatre.

Xavier Parras i Comtpe

Jo vinc d'un lloc

El metrònom i l'educació

L'educació necessita un metrònom. Un metrònom per afrontar els canvis a tempo correcte. A pas ferm, valorant aquells aspectes que ens han aportat cultura, criteri propi, èxit i raonament.
Societat i escola han d'anar de la mà, no poden conviure en la perpendicularitat, han d'avançar en paral·lel però mantenint un marge de seguretat.
Ni tot allò que aporta la societat als infants contemporanis és positiu ni la resposta que dóna l'escola a aquesta realitat està l'alçada.
En una societat on l'individualisme i els resultats econòmics marquen la pauta, on la competitivitat ofega de por als pares i converteix els alumnes en executius pressionats i en pseudo-projectes d'entitats productives cal, sens dubte, una reflexió profunda de totes les parts.
Deixar que els nens siguin nens, que puguin créixer decidint per ells mateixos, que visquin sense la llosa d'un pla d'empresa ideat per adults que a voltes no som prou conscient que el risc no és econòmic sinó personal, que creixin crítics i no adoctrinats. És aquesta, sota el meu parer, la millor recepta pel seu futur.

L'educació necessita un metrònom que marqui el ritme de la renovació didàctica i pedagògica. Però ho ha de fer sense gaire pressa, respectant l'essència i la radicalitat del fet d'educar: La llibertat de pensament.

Tinc la sensació que no ens acabem d'adonar, ni a casa ni a l'escola, que no hi ha receptes globals a l'hora d'afrontar aquest problema. La recepta ha de ser particular i individual. Cada infant, amb les seves característiques pròpies, ha de trobar davant seu una actitud oberta per part dels pares i dels mestres que potenciï les seves qualitats. Cal que se sentin part d'un col·lectiu i no d'un ramat que es mou a ritme dels lladrucs del gos d'atura a qui només mou l'interès de fer feliç al seu pastor.

L'educació necessita un metrònom perquè sinó la farem malbé.
L'escola ha deixat de ser el bressol únic i innegociable de la cultura per passar a ser l'acompanyant vital de cada nen en el seu procés de descoberta i formació. Això no ens treu responsabilitat als professionals que hi treballem, ans al contrari, ens planteja un repte encara més gran que cal afrontar amb decisió, formació i valentia.
L'educació necessita un metrònom que deixi palès quin és el paper que hi juga cada agent.
Ni la família ha de dimitir del protagonisme principal ni l'escola ha de girar l'esquena a la seva responsabilitat.
Només així, com bé deia el Capità Enciam ja fa molts anys, els canvis seran poderosos.
Altrament seguirem formant individualitats grises, impersonals, globalitzades i amb poc criteri. Altrament, com en un laboratori, seguirem formant ovelles amb l'única intenció de menjar herba sense contemplar el paisatge.
L'educació necessita un metrònom que ens marqui el tempo de la felicitat.

Xavier Parras Compte 06/10/15

Nessun dorma, tu i jo

Hi ha dies grisos, dies en que sembla que l’univers sencer se’t gira en contra i posa pals a les rodes a tot allò que has pensat i que vols fer. Hi ha dies en que els sentiments afloren a l’exterior i et deixen nu davant les mirades curioses o inquisidores dels que t’observen. Hi ha dies en que, per més que ho intentis, no pots evitar mirar l’horitzó de la vida amb melangia i desgana. Aquests dies hi són i formen part d’allò més profund que guardem, com un tresor amagat, en el fons del nostre ser.

Aquests dies no tenen un color definit. Són inexpressius, buits de valor, són creadors de recances que no entens, de miratges constants que encara fan més difícil el camí que has escollit. Són dies on t’ho planteges tot. On mires enrere i només hi trobes boires i errors.

La realitat d’aquests dies no és altra que la d’haver de viure’ls sense possibilitat d’evitar-los. Et quedes assegut, sol i trist i et planteges tantes i tantes coses que fins i tot corres el risc de prendre alguna decisió que, per bé o  per mal, agafi el timó del teu incert futur.

Antídots? Potser n’hi han. Un somriure d’algú a qui veus cada dia i que no valores prou, una cançó que sents com per casualitat, un repte.... no n’estic segur que la tristor tingui antídots gaire eficients. No ho sé.

Et buides, penses, hi dones voltes i més voltes. Intentes, fins i tot cercar el motiu de la grisor...i no el trobes...o si el trobes prefereixes seguir així, trist, nu, pensatiu, víctima de tu mateix.

Sempre hi ha qui et diu que demà sortirà el Sol però tu no creus en el Sol. Sempre hi ha algú que es posa en la teva pell, però la teva pell és teva i només teva.

Hi ha dies grisos en que no ets capaç d’entendre cap llenguatge, només el teu...que també és gris. No pots sortir d’aquest pou tenebrós i enigmàtic on has caigut de quatre potes.

Què em queda doncs? Res. Silencis i més silencis. Veus interiors que malmeten els meus somnis i els trenquen tanmateix com la matinada trenca la fragilitat i la màgia d’una nit inoblidable.

I ara, sol, trist, despullat davant del mirall del món, decideixo que, malgrat tot, encara em queda alguna cosa per fer. Encara em queda la poesia del vent que alimenta cada alè i dóna força a cadascun dels batecs que, vulgui o no, reiteradament, em diran a cau d’orella, que encara em quedes tu. Sí tu! Al meu costat, silent, discreta. Sí tu! que et comuniques amb gestos intangibles i amb mirades de complicitat secreta.

Em quedes tu i només per això ja no em sento tan sol.

Em quedes tu i només per això els grisos comencen a tenir sentit. Només per tu seguiré caminant i esperant l’estel fugaç i trapella que no vol passar davant dels meus ulls.

Potser per tu el gris ja no és tan gris.

Escolto, sense voler, i com a banda sonora del meu moment gris la “Nessun Dorma” de Puccini. I entre “Turandot” i tu, trobo l’antídot necessari per tornar a somriure.

DE PASTORS, GOSSOS, OVELLES I LLOPS

DE PASTORS, GOSSOS, OVELLES I LLOPS

El ramat surt a pasturar.

El ramat segueix callat i submís i el pastor, carregat amb una carmanyola d’allò més generosa, campa pel país cercant ombres i mig amagant-se del sol. Sota l’embolcall d’una democràcia adormida i a vegades excessivament demòcrata, hi conviuen ovelles i pastors, pastors i ovelles. El pastor vol enganyar les ovelles però les ovelles necessiten el pastor. Les ovelles volen fer vaga perquè el pastor no les porta a prats frondosos i el pastor, amb un cinisme digne d’estudi, els hi diu que no pateixin, que estan en camí i que el tresor és proper. El pastor aprofita la vaga per jeure sota un roure i contemplar com les ovelles s’esbatussen entre elles per sortir a la foto.

El pastor resta tranquil. Obre el seu sarró i el veu ple fins dalt. El pastor dissenya un somriure i es pregunta si les ovelles el tornaran a escollir per guiar-les per prats frondosos. El pastor creu que ho faran.

Les ovelles no es posen d’acord. Totes volen ser al costat del pastor per intentar agafar alguna de les engrunes que li cauen del sarró després de dinar. Les ovelles sempre han necessitat algú que els hi digui què han de fer, algú que pensi per elles. És una postura còmode. Elles, almenys, i no com els seus avantpassats, poden escollir el pastor que les guia. Les ovelles, però, no se n’adonen que encara que escullin el millor dels pastors, els pastors sempre són pastors. Els pastors, a les fredes nits d’hivern atien el foc i els hi expliquen històries de llops, d’escorxadors, de nevades i d’inundacions. Els hi explica que com a ovelles són unes privilegiades, que mengen, pasturen i dormen sota la seva protecció.

Però alguna cosa ha canviat. Les ovelles s’han cansat d’escoltar sempre les mateixes històries. Comencen a veure que els prats d’herba verda i fresca només formen part dels seus somnis d’ovella, comencen a veure que el pastor és molt hàbil, que sap parlar molt i sap prometre molt però que segueix ajagut sota el roure esperant que plogui i l’herba torni a néixer. Les ovelles veuen que ni plou ni hi ha herba...

Què faran les ovelles? Algunes proposen anar per lliure, buscar-se elles el menjar, organitzar-se per cercar una llibertat perduda (si és que mai l’han arribat a tenir). Altres, més conservadores prefereixen seguir menjant rostolls i quedar-se com estan, amb la panxa mig buida però el suficientment plena per anar tirant. Altres ovelles veuen més enllà. Saben que el pastor no és realment qui les guia. Saben que hi ha un Déu dels pastors, que mai ningú no ha vist, però que és el responsable de guiar pastors i ovelles.

Altres ovelles no diuen res. Callen i esperen com si el temps fos el millor remei per aquest mal endèmic que les persegueix.

Hi ha ovelles que volen pensar per si mateixes, volen proposar idees innovadores a llarg termini ...aquestes ovelles, però, per més que facin soroll mai són escoltades...

Pobres ovelles. Què serà d’elles i dels seus fills.

Les pobres ovelles, però, obliden sovint que, com en tot conte d’ovelles i pastors, hi ha un gos i hi ha un llop. El gos és amic del pastor i el llop es menja les ovelles i no pas al pastor. Pobres ovelles....

Les ovelles es queixen del pastor que elles mateixes han escollit. Les ovelles, pobres indefenses, tenen allò que han volgut. I es queixen, es queixen molt! Pobres ovelles. Ja no saben què fer. El pastor, conscient del que està passant, responsabilitza les ovelles perquè mengen massa. Els hi diu que ara toca fer règim. Si el fan perdran panxa, aniran més lleugeres i arribaran abans al prat somiat. Les ovelles mig s’ho creuen o tiren la tovallola i fan el que els hi diu el pastor. No volen fer-ho ,no! però tenen por del gos.

Mentre això passa, el Déu dels pastors, des de dalt del seu palau d’or li comenta al llop que si les coses segueixen així, les ovelles poden acabar pensant per elles mateixes. Això no li agrada al Déu dels pastors. Haurà de canviar el putxinel·li de pastor que vigila les seves ovelles i haurà d’enviar el llop a posar ordre. L’experiència li diu que la millor manera de tenir controlat el ramat no és amb paraules, no! És amb por.

El Déu dels pastors ho té clar. Enviarà el llop.

El pastor i les ovelles ho tenen magre. El pastor s’ha quedat parat contemplant tot el que ha guanyat gràcies a les ovelles i les ovelles, una vegada més, s’han arraulit al bell mig del prat i han demanat perdó per haver pensat per elles mateixes....

Malauradament tot segueix igual....el ramat surt a pasturar.

Presentació de la cançó
ENTRE TÚ Y YO és una cançó que vaig composar pel naixement d'en Jan i la Beth.. És una cançó especial per a mi on intento explicar el sentiment de tenir per primera vegada el meu fill en braços. Ha estat un dels moments que més m'han marcat. Com a bon moment...es mereixia una cançó. Espero que us agradi.
I de regal...el meu darrer poema.

Escondido

No se esconde en las palabras,

inexactas, precavidas

orgullosas y sencillas

lo que siento y lo que soy.

Como hoja sometida

por el viento más austero

espero atento el momento

en que, cobarde y sensible

abra puertas a mi yo.

No palpita el sentimiento

no oscurece la mañana,

palidece en mi la espera

de expresar de corazón,

mis ideas y mis sueños,

mis fracasos y mis logros,

mis silencios y mis gritos,

que si bien, son lo que son,

definen  lo que yo pienso

y aunque parcos en el verbo,

guían siempre mi razón.

Me escondo en llantos caducos

en paisajes  otoñales

en poemas que repiten

mi propia conjugación.

Pasa el tiempo y no lo acepto

aunque siempre queda el verso

que en ocaso del día

llena de luz mi pasión.

Gracias por estar ahí

De les cançons que he fet, aquesta és sens dubte, una de les més especials per a mi.
Hi ha qui diu que no és bo mirar al passat, i potser té raó. Però mirar al passat per recordar els bons moments, els sentiments i les mirades ha de ser bo per força. Estem fets de sentiment..


Gracias por estar ahí..

Aún recuerdo ese momento

de miradas y de besos

de pensar que el tiempo no tiene final.

Cada instante fue un tesoro

y mis sueños eran libres

no creí poder vivir cerca de ti.

Si la vida da mil vueltas

que se pare en este instante

mi futuro nace cada día en ti.

Como si pudiera hablarte

con mi mente y con mi alma

eso es todo lo que al cielo le pedí.

Dejaré ya de buscar

nuevas  metas, nuevos puertos

estaré cerca del mar.

Ofrecer  todo de mí

la sonrisa y mis canciones.

Gracias per estar ahí.

Me han robado el sentimiento

la ilusión por ser más fuerte

pero siempre quedas tu en mi soledad.

Quiero darte lo que siento

mis poemas y mis sueños

quiero estar cerca de ti, cerca del mar.

(Lletra i música: Xavier Parras i Compte
Arranjaments: Àlex Blanco)

Parece mentira que el tiempo

Parece mentira que el tiempo,

viajero incansable y abuelo

nos da cada día un trocito de luz.

Y mirando al fondo del sueño

te das cuenta

que hoy vale en tu cielo,

las cosas pequeñas de ayer.

Y cuando uno se equivoca

Y mira el pasado y evoca

con cierta prudencia y temor

descubres que en cada momento,

lo que vale es sentimiento

y  te olvidas del dolor.

Y miras atrás y analizas

las cosas que hay en tu vida

y ves, que los instantes tristes,

que han hecho crecer y llorar,

se tornan en buena experiencia

aunque al verlas a distancia

te culpan en parte,

y se agranda,

 la tristeza del adiós.

Te sientes feliz pero sabes

que el camino se deshace

cuando sólo lo andas tú.

Y equivocas la sentencia

cuando escondes tu prudencia

que te acerca a los demás.

Y aunque luego te disculpen

sentimientos y canciones

no se excusan las acciones

que al otro han podido dañar.

Parece mentira que el tiempo

viajero incansable y abuelo

nos da cada día,

un poquito de luz.

Por i decisió: una parella mal avinguda

Hi ha moments on t’agradaria ser invisible, on se’t fa difícil prendre decisions que saps, perfectament, marcaran el teu futur més proper . I tens por. Por al que vindrà, por a com seran interpretades les teves passes, por a que no hi hagi marxa enrere i por al risc que això comporta. Hi ha moments, però, on no et queda més remei que prendre la iniciativa, marcar amb decisió les coordenades escollides i navegar fins al paisatge volgut sense la seguretat que la perspectiva somiada et caigui als peus per culpa d'na hipotètica idealització que, tu mateix, has fet del desconegut.

Això ens fa ser prudents i en ocasions excessivament conservadors. Portem aquesta por impregnada en el més profund del nostre pensament i de la nostra ànima. Aleshores te n’adones que potser val més mantenir allò que ja s’ha aconseguit i mirar de reüll el futur amb la incertesa de saber si algun dia aquest futur serà teu. Però això passa poques vegades.  Conscient de que això és així t’amagues en mil excuses per no seguir avançant i et banyes cada dia en la mateixa platja sense tenir, ja, la capacitat, ni d’intuir que potser, més a prop del que et penses, hi ha un repte esperant amb els braços oberts a que et fixis en ell tan sols per un instant.

Aleshores és quan arriba el moment clau i una sola decisió. Una dicotomia que ens ha acompanyat des del primer moment que vam veure la llum: Caminar mirant endavant o caminar mirant enrere.

Veus que en els moments en que t’has sentit veritablement feliç has acceptat aquelles coses que ja no tenien remei però has lluitat amb tota la passió per aquelles que tenien solució.

Veus que quan has estat valent de debò no has pres nota de la por i has convertit el repte de ser feliç en una decisió, no en un sentiment. Veus que quan millor has estat amb tu mateix és quan has estat bé amb els que t’envolten, veus que quan has tingut la força necessària per canviar de rumb has canviat, també, la teva manera d’actuar. I veus, finalment, que quan has aconseguit alguna cosa que t’ha omplert de debò t’has estimat a tu mateix per sobre se tot.

I és que estimar-te a tu mateix no està directament relacionat amb l’egoisme. Està relacionat amb les ganes de ser millor i de seguir creixent.

A voltes esperem pacients a que la fruita caigui de l’arbre, esperem que les coses arribin per si soles però no ens adonem que hi ha fruites que neixen i moren enganxades a la branca i que és tan fort aquest lligam que es marceixen sense passar a la història dels valents.

Recordo amb cert enyor, ja fa uns quants anys, quan anava a recollir l’ametlla als camps de la Noguera. Tots anàvem armats amb una branca llarga, molt llarga i fèiem caure una a una cadascuna de les ametlles per tal de recollir-les. Era un treball esgotador i quasi de laboratori. Sempre, però, hi havia alguna ametlla que es negava a desenganxar-se de la branca on havia nascut. Fer caure aquestes ametlles era del tot impossible. Ni pujant a l’arbre i intentant fer la feina de més a prop era possible arrancar el fruit.  Fins que un dia –i això és cert- va aparèixer un pagès amb un mall immens sota el braç. Va arribar a la zona on estàvem treballant i li va etzibar un cop al tronc de l’arbre amb tanta força, que, acte seguit, totes ( i quan dic totes vull dir totes!) les ametlles van caure de cop i van alliberar l’arbre d’aquell pes tan feixuc que havia de suportar.

Dic això perquè en alguna ocasió, no sempre, però en alguna ocasió, val la pena ser un xic més contundents i buidar de cop la motxilla de totes les coses que ens fan difícil el caminar. La motxilla sempre la portem a sobre, forma part de nosaltres ens agradi o no, i sempre, com per art de màgia, es torna a carregar, però de tant en tant és bo fer neteja i alliberar-nos d’aquelles coses enquistades que no ens donen l’oportunitat de seguir avançant a bon ritme.

Aleshores és quan entens que els valents no són aquells que imaginen grans fites i escriuen bells poemes sobre somnis. Els valents de debò són els que, jugant amb el foc de la incomprensió i de la por, comencen a caminar sense tenir massa clar on trobaran el seu horitzó però amb les alforges carregades de determinació i d’esforç.

A vegades posem la prudència i la por com excuses. L’ametlla també ho fa. Però hi ha moments on paga la pena caure de l’arbre i néixer de nou.

Com deia Antonio Machado “lo que se ignora muchas veces se desprecia”. Els nostres temps no ens demanen menyspreu, ens demanen tenacitat tot renunciant al desig innat de voler controlar el nostre futur des de la butaca del nostre menjador.

cançó inacabada

Avui he notat que el dia es fa més curt. El Sol ja no regna com abans, les ombres apareixen a la tarda i la pluja fina cau a ritme tranquil, com les idees i els reptes. Avui he descobert  que no sóc capaç d’entendre-ho tot, que per més que m’esforci mai podré acabar de discernir la totalitat de la meva realitat. Avui que la Lluna il·lumina tímidament la finestra de la meva habitació em sento sol davant de la seva immensitat. Potser ha arribat el moment de no amagar les cartes. Potser ha arribat l’hora d’acceptar que el pas del temps m’ensenya com sóc i em xiuxiueja, sense permís i amb impaciència, que haig de ser més positiu amb tot el que tinc, amb el que sóc i amb tot el que, per art de màgia, m’ha estat regalat.

La tardor comença a impregnar els dies i el recolliment del pensament em fa més fort i segur de les passes que hauré de donar. Ara que no trobo a faltar els records passats i que intueixo nous camins, em pregunto fins on m’ha fet arribar la por. La por a no ser estimat, a no ser valorat, a no ser comprès.  En silenci escric paraules sense ordre ni sentit i veig que ha arribat l’hora de posar ordre al desordre. De posar  fil a l’agulla i plantar cara a l’esdevenidor amb la força que em dóna l’optimisme i el prisma d’un futur que m’espera amb mans obertes.

Escolto les veus sinceres del meu entorn i me n’adono que he estat sord als consells i a les mirades confiades, que gratuïtament, volien ajudar-me en la recerca del somriure. Interpreto el món que m’envolta amb la mateixa il·lusió que un nen obre un regal el dia de reis. És màgia?

És innocència perduda? És ciència ficció? No, és realitat. Realitat que ha conviscut amb mi des del primer alè però que no he estat capaç de reconèixer.

Com un llibre en blanc que es va escrivint a força de voluntats, seguiré caminant, més lentament que abans, per tal de poder gaudir de tot allò que amara sentiment, de tot allò que fa bategar, a ritme constant, les sorpreses del meu demà.

Aquí acaba el temps de reflexió interior, o potser comença, ves a saber. Em queda, però, el consol de les giravoltes del pensament, dels colors que he descobert i per sobre de tot, la lletra d’una cançó que encara no he escrit però que es mostra clara i transparent dintre meu. No sé si serà una cançó d’amor o uns versos de malenconia. Serà allò que vulgui ser. Una cançó que parlarà de la lluita per seguir creixent,  una cançó sense cap més pretensió que la d’ajudar-me a valorar els petits gestos i les complicitats que he obviat fins ara. Una cançó que potser mai serà acabada. Perquè, en el fons, la vida és això: una cançó que mai s’acaba.

jo no vull sentir-me sol

Ara que la nit ja no és  fosca

I el dia es fa curt,

i em sento més fort.

Ara que no sé pair els meus versos.

Jo no vull sentir-me sol.

Ara que la intensitat dels somnis

reconeix el meu batec

i el pensament m’interroga

sobre el que avui hauré de fer.

Ara que la tristor i l’alegria

la mentida i el perdó,

la seguretat i el dubte

s’aferren  a contracor.

Jo no vull sentir-me sol

Ara que les idees brollen

amb fermesa i convicció.

Ara que em tornen les forces

els projectes i les pors.

Jo no vull sentir-me sol.

Ara que la pluja cau  fina

Sobre el passat,

sobre el cor.

Ara que estimo l’espera

i gaudeixo de l’amor.

Jo no vull sentir-me sol.

Ara que les passes són  lentes

I contemplo el meu entorn

Ara que entenc les paraules

Les mirades, l’horitzó.

Ara que no cerco en vells poemes

la resposta a allò que sóc

Jo no vull sentir-me sol

Somnis

Ara, amb el pas dels anys i quan sembla que tot ja està lligat i ben lligat, quan la realitat dels dies conviu amb un present volgut, acceptat i madurat per les experiències passades, em pregunto si encara tinc dret a somiar, si encara hauré d’inventar nous reptes o si només hauré de seure i contemplar el fruit dels meus somnis passats. D’objectius a curt i a llarg termini segur que n’hi ha, de forces per afrontar-los potser també. Quin dubte pot sorgir, doncs?

He somniat en castells de sorra amb pocs fonaments, en empaties que s’han ofegat en el buit del temps, en sentiments anhelats que han vingut a trobar-me sense picar a la porta. He somniat en èxits de curta volada i en passions que han crescut a l’ombra dels petits detalls, de les mirades còmplices i de la paraula.

He somniat  en paradisos verds que el rellotge ha difuminat en ocres inesperats, en poemes inacabats per manca de confiança i en esculls impossibles de superar.

I ara veig, com aquell que no ho vol, que somnis i realitat caminen per universos paral·lels i que no sempre convergeixen.  Es miren de reüll, amb por de traspassar els límits marcats per la meva por.

I veig que somniar no té límits i que la realitat mai podrà ser ni tan sols esbós del que jo he projectat. Però aquesta realitat, lliure i inesperada, és la que omple el meu temps i les meves il·lusions, omple el meu futur i les melodies que imagino.

Entenc, tot i que amb massa prudència encara, que valorar allò que tinc no talla les ales al demà. Caldrà redescobrir  somnis amagats, mirar-me al mirall cada matí amb la força de la il·lusió i amb la prudència dels dubtes. Donar passes endavant i tranquil·litzar les presses que no em fan gaudir dels moments. No jutjar la immediatesa,  aprendre a encaixar les decepcions i créixer a força de caminar. El perill radica en no saber on anar, en lligar-me  les mans i amagar-me en l’autocomplaença. Diu la cançó que córrer és cosa de covards. Potser és aquesta la clau. Anar pas a pas, sense pressa, però amb la valentia de qui se sent fort i estimat, amb la determinació de qui vol ser millor cada dia i amb la seguretat del qui accepta l’error amb paciència de mare.

Obro els ulls i reconec que la màgia dels somnis d’infant no han pres la forma imaginada però, en canvi, si que han respectat el contingut. Entenc la sinceritat de les paraules com a clau de volta del futur. Somnio en mostrar-me tal i com jo sóc, acceptant-me i acceptant. Somnio en alliberar inseguretats i en ofegar judicis nascuts de l’enveja. Somnio en no somniar en tot allò que m’ha enganyat. Somnio en retrobar sinceritats emboirades per immadures actituds egoistes i perverses. Somnio en no creure’m les meves pròpies mentides i en fer sortir a la llum la veritat de mi mateix.

Escolto el batec del present amb la confiança de tot allò que ja he assolit. Amb la garantia vital de l’amor i amb la hipoteca constant dels nous reptes.

Potser he entès de cop i volta que de somniar també se n’ha d’aprendre, amb paciència i amb els peus a terra però també amb l’empenta de qui creu que hi ha utopies que es fan realitat a base d’esforç i tenacitat.

Potser he entès que en els somnis petits és on hi creix la llavor de l’aventura i dels grans desafiaments.

Potser he entès que, malgrat tot, encara val la pena seguir somniant.

silenci

A vegades, assegut a la platja mirant el mar rememoro en silenci tots aquells moments que, sense voler, per casualitat o per simple coincidència, han marcat el que ara sóc. Moments on he somiat en castells inabastables, moments on he composat  cançons inèdites que mai més he cantat, melodies que han estat tan fugisseres com un bes donat sense pensar, com una aclucada d’ull llençada a l’aire amb l’única intenció de cercar confiança en un segon de solitud.

Ara, tot contemplant la seva immensitat, veig en el mar la raó de tanta recerca. Recerca d’horitzons capriciosos que, interrogants  i enigmàtics, han guiat la voluntat i el sentiment vers laberints desconeguts. I malgrat reconèixer aquest fet em sento bé. Disposat a afrontar nous reptes i noves aventures amb la poca seguretat que l’experiència em dóna.

A vegades, assegut a la platja i mirant el mar faig reviure èxits i fracassos, abraçades i disculpes. I veig, que potser, el pas del temps m’ha tret més raons que no pas les que m’ha donat.

 Despullat interiorment reconec que no tot ho he fet bé.  Potser han estat els egoismes inconscients que disfressats de bassa d’oli, han amagat la fragilitat del que sóc. Fragilitat, per altra banda, que m’ha permès reconèixer mirades, sentir coses que mai no hagués pogut sentir.

I ara, en silenci, apareix davant meu tot aquest garbuix de sensacions ocultes que mai he volgut treure a la llum. La fragilitat i la por es confonen i em confonen però em diuen a cau d’orella que ara és hora de caminar deixant da banda malenconies, em diuen que no puc quedar-me quiet i tremolós, que haig de cercar noves oportunitats, que no puc quedar-me immòbil consolant antigues espirals de rancúnia que no vaig saber  interpretar de forma justa. Em diuen que és millor avançar que no rendir-se a les primeres de canvi. Aprendre a gaudir dels hiverns sense color i de les primaveres que renoven il·lusions i reptes.

Potser és el moment de canviar part de l’equipatge que m’ha acompanyat fins ara, buidar-me de tot allò que em fa caminar lentament i plantejar-me el puc fer per tal de seguir avançant conscient de les meves covardies i dubtes però amb la intensitat de l’optimisme. Reconeixent els perills amb els quals he de conviure però conscient de la sort que m’envolta, dels petits detalls que cada dia em regalen els que m’estimen i dels silencis d’aquells a qui he fet mal.

A vegades, assegut a la platja i mirant el mar no tinc por confessar que he dibuixat moments de la meva vida amb un color gris poc intens. No em fa por reconèixer que la suavitat de les meves paraules en ocasions ha estat fingida. Però l’horitzó que ara cerco viu al futur, no al passat. Això em reconforta com la brisa que ara noto. Una brisa que no he demanat però que m’ha estat regalada sense esperar res a canvi. Una brisa que m’acompanya i que em fa sentir viu.

A vegades, assegut a la platja i mirant el mar, senzillament contemplo el silenci i em sento bé.

Cap a on va l'educació?

Cap a on va l’educació?

A vegades les preguntes que, aparentment, es mostren més inabastables a l’hora de formular una resposta, ens donen l’oportunitat de reflexionar sobre les diferents opcions que tenim al davant.

L’educació està en un constant procés de canvi però sense un rumb clar. És com aquell vaixell que navega sense brúixola, que sobreviu en mars desconeguts i que adapta el seu rumb al vent que bufa. Durant aquest viatge contempla les diverses illes amb que es va trobant però no acaba de fer port en cap d’elles. Aquesta és la realitat amb que ens trobem actualment.

El món de l’educació s’assembla a un laboratori on es fan assaigs clínics. Anem picant d’aquí, picant d’allà, provant aquest model, eliminant aquest altre...però no acabem de trobar aquella fórmula magistral que ens doni la tranquil•litat i la calma necessària per tal de fixar objectius clars de futur i una manera de treballar que sigui, si més no, una mica més estable.

Evidentment que en educació les fórmules magistrals no han existit ni existiran mai ja que treballem en un entorn canviant i que s’ha d’anar adaptant constantment a les necessitats socials que ens demana cada moment de la nostra història. El que si existeixen són objectius a llarg i curt termini que ens ajuden a elaborar rutes prou consistents per realitzar la nostra feina amb molta més professionalitat i criteri.

Dóna la sensació que aquest país està en constant recerca de models educatius aliens que puguin resoldre les mancances endèmiques que té el nostre. Models que no són adaptables en la seva totalitat donada la diversitat cultural i històrica de les altres propostes. No dic que aquest sigui un camí equivocat. Evidentment altres realitats ens poden ajudar en la millora de la nostra, però...no seria millor treballar en la recerca d’un model propi i eficient?

Per trobar-lo caldria un consens social i polític, un pacte de llarga durada on els interessos partidistes i el egocentrismes dels diferents estaments educatius passessin a un segon terme en favor de la qualitat. Però no ens enganyem. Vivim en un país ple de contrastos. Un país capaç de fer sortir al carrer un milió de persones per reivindicar els nostres drets, però incapaç d’arribar a acords comuns per a la defensa de la seva dignitat. Som així i sempre ho hem estat. Aquesta és la nostra creu o la nostra virtut..

Llegia l’altre dia al diari que Alemanya ha retallat despeses en tots els seus ministeris per fer front a la crisi econòmica. A tots excepte educació. Gestos com aquest donen la imatge de col•lectiu que mira al futur més enllà de les necessitats concretes del moment.

Si, finalment, l’educació esdevingués principal prioritat del país, el seu esdevenidor, segurament, seria molt més òptim i ric.

Tristament, però, tot acaba al mateix cul de sac: L’economia. Un bon finançament i una forta inversió en educació ens donaria gran part de les eines necessàries. Inversió, per altra banda, que ha estat promesa en totes i cadascuna de les campanyes electorals dels darrers anys però que no ha passat mai de ser un núvol passatger que a la primera ràfega de vent s’ha esvaït sense més consol que el d’haver escolat paraules boniques.

Una inversió que hauria d’invertir en diferents aspectes bàsics per al bon funcionament del sistema. Aquesta podria ser una proposta de màxims al respecte en quant als canvis que s’aventuren bàsics en el sector.

La formació del professorat.

Una formació que no només doni resposta als interrogants i a les necessitats del present sinó que ens prepari per als reptes del futur. I és que els educadors han de ser previsors del que esdevindrà. Un bon educador ha de saber avançar-se a les demandes del demà. Si no ho fa, o no té la preparació ni el temps suficient per fer-ho, es desgastarà cercant solucions a problemes amb data de caducitat. Una formació que ha de començar a les universitats. És tan alta la nostra responsabilitat vers els infants que no ens podem permetre el luxe d’anar aportant al sistema mitjanies i grisors.

Avaluació del professorat

Ens queixem molt de ser un col•lectiu poc valorat. Per altra banda, no ho neguem, som un col•lectiu amb la pell molt fina. Però aquest valor afegit ens l’hem de guanyar nosaltres mateixos. Si hem d’esperar que aquesta feina la facin els altres ho portem magre. És per això l’avaluació de la nostra feina hauria de ser acceptada com a part fonamental del nostre desenvolupament professional. Imaginem-nos per un moment que es pogués crear un cos d’auditoria pedagògica a cada centre que, no només ens ajudés a refer mecanismes d’actuació sinó que d’una forma clara i precisa avalués, com es fa en qualsevol altra empresa, el nostre rendiment. Un rendiment que hauria de reflectir quin és el nostre grau de preparació, quins són els aspectes en els que ens hem de seguir formant i quins són els objectius a curt termini que hauríem d’assolir des de l’àmbit personal. Si a això hi anés unit el fet que una part del salari augmentés o disminuís en funció del rendiment personal, en funció dels objectius programats, l’excel•lència de l’educador no seria tan inabastable. Quantificar el rendiment d’un educador és difícil. No ens movem en l’àmbit dels beneficis econòmics, de les vendes mensuals o d’objectius dissenyats des de la immediatesa dels resultats. Hi estem d’acord. Però hi ha un seguit de variables que sí que ho són d’avaluables objectivament. La preparació de les classes, la formació personal, les propostes d’innovació pedagògica, la puntualitat, el seguiment tutorial i un llarg etc de petits detalls que, revisats degudament, podrien millorar el nostre grau de rendiment. Petits detalls. Aquesta és la clau de l’educació. Cuidar els petits detalls.

Probablement aquest plantejament que proposo no serà mai acceptat com a vàlid. Caldria, però, interpretar-lo com una oportunitat de millorar i no pas (no és la intenció) com una eina inquisidora que fes evidents aquelles coses que tots sabem que no funcionen.

Auditar la pedagogia no ens hauria de fer por. Ans al contrari. Hauria de convertir-se en el primer pas ver la recerca de respostes a la pregunta inicial. Per saber on volem anar primer cal saber on estem.

Una avaluació que també hauria d’arribar a l’àmbit del treball en equip. La direcció i la coordinació de grups de treball.

Material pedagògic

Els llibres de text, marquen, sovint, el dia a dia de la feina a l’escola. Són excessives les hores dedicades a seguir programes dissenyats per editorials generalistes que no poden donar resposta a les necessitats concretes de cada centre i de cada entorn educatiu.

Els objectius comuns (ens els marca el currículum) han d’existir. Hem de saber quin és el mínim de càrrega cultural que els alumnes han d’assolir. Per realitzar aquest camí són moltes i diverses les eines que hauríem d’utilitzar. No ens enganyem. Per a qualsevol mestre és molt més fàcil donar classe seguint el ritme marcat per un llibre que no pas dissenyar i decidir quina és l’activitat més idònia a l’hora d’assolir un contingut curricular. La manipulació, l’observació, l’assaig, l’errada, l’autocorrecció, l’ús de les noves tecnologies (TIC)...han de ser mitjans que en cap cas es poden obviar. El coneixement basat únicament en la capacitat memòria a curt termini ha perdut, quasi en la seva totalitat, el sentit que abans tenia. Ara, els alumnes, tenen a les seves mans molta més informació que abans i molts més mitjans per a trobar-la. Dominar l’ús d’aquest mitjans, saber gestionar la informació, saber destriar el blat de la palla ha d’esdevenir objectiu primordial en el nostre dia a dia. En resum: potenciar el criteri propi. Sempre he pensat que hi hauria d’haver un grup de mestres rotatiu que dediqués uns anys de la seva vida professional a donar resposta – a la carta- a aquest repte. Aquesta podria ser una de les claus de millora. Crear materials pedagògics des de la mateixa escola.

Actualment, a casa nostra, hi ha propostes molt interessants al respecte. Evidentment cal potenciar aquesta via. Potenciar-la i dotar-la de les eines necessàries per tal que segueixi evolucionant.

L’escola té l’obligació d’anar sempre per endavant. L’escola té la obligació de convèncer la societat de la seva vàlua a partir del seu rendiment i de la seva qualitat. I si la qualitat neix del mateix interior de les escoles l’èxit està assegurat.

Cap a on va l’educació?

Tornem a la pregunta inicial. L’educació anirà cap allà on el nostre grau de compromís vulgui que vagi. No hi ha d’haver un límit preestablert. Treball, formació i grans dosis d’implicació. Aquesta és l’única fórmula vàlida. Darrere d’això vindrà la qualitat, el canvi i la valoració social de la nostra feina. Fet això podrem estar orgullosos d’haver deixat un món millor als nostres fills i als nostres alumnes, perquè seran ells els dissenyadors del futur. Hem de convèncer a qui calgui que invertir en educació és la millor inversió possible. Nosaltres ens ho creiem? Jo crec que si. Crec que hi ha molts professionals que s’hi deixen la pell conscients de la importància de la seva feina. Crec que hi ha molt professionals que creuen en l’escola. Crec que hi ha molts professionals que sempre donen més que el que se’ls demana. Crec que el nostre país té bons professionals. Ara només cal- com he dit abans- destriar la palla del blat i dotar el blat de tot el necessari per cercar l’excel•lència. Això és possible. Almenys jo ho crec així.

En acabar aquest article i tot rellegint-lo m’he adonat que no he fet més que un exercici de posar negre sobre blanc totes les obvietats del món educatiu. Totes potser no. I es que cada vegada estic més convençut que la millora del nostre sistema educatiu és això: Una obvietat.

Quan hem de dir adéu

Perdre algú estimat ens agafa sempre desprevinguts. No estem dissenyats per això. Ens sentim buits per l’adéu d’aquells que han compartit amb nosaltres tants i tants moments. Ens sentim orfes navegant pel mar dels records,  per l’enyor de les sensacions, pel silenci de les paraules que mai més tornarem a sentir, per l’energia de la presència que ja no tindrem i pels projectes que ja no podrem compartir.

Com humans no acceptem gaire de bon grat la fi del camí. Intentem obrir el diari en blanc de les nostres vides tot cercant aquelles situacions que ens han apropat, que ens han fet estimar profundament a la persona que no hi és. Això , però, ens fa encara més humans. Per què? Doncs perquè tenim capacitat d’estimar, de sentir passió. Estem tan íntimament units a tots els que ens envolten que se’ns fa difícil destriar entre sentiments compartits, se’ns fa difícil dir adéu i seguir amb la nostra vida. Una vida que tindrà altres objectius i que ens regalarà paisatges inhòspits que es faran presents amb altres intensitats de color. La pèrdua d’algú estimat ens aboca  a caminar entre horitzons dibuixats amb el cor, dibuixats amb l’ànima de l’amor més profund i sincer.

Dir adéu no és ni ha estat mai un repte senzill d’afrontar. Per més que ho vulguem negar som fills del sentiment.  Ens agafem a les amarres d’allò que hem fet i del que podríem haver fet. Plorem de tristor per tot el perdut però, amb el pas del temps plorem d’alegria per tot el que hem compartit, pels bons moments, pel suport, per la comprensió, pel “no pateixis que sóc aquí”, pel primer petó i per les darreres paraules que recordem.

Som sentiment, és cert, en som conscients tot i que a vegades els sentiments ens fan mal i ens fan patir. Però patir per haver sentit ens enforteix i ens honora tot i que la foscor del comiat no ens ho deixi comprendre. 

Quan arriba l’hora del comiat ens trobem sols davant del futur que ens espera, sols amb les regnes a la mà de la nostra vida, sols en la intimitat del pensament. Però no ho estem de sols. Sempre hi ha un motiu per contemplar la propera sortida del Sol. Sempre hi ha un camí que se’ns mostra nou i àvid per ser explorat del principi a la fi. Aquesta és la nostra virtut i el nostre repte.

El repte? Saber dir adéu mentre donem la primera passa vers el demà. Saber dir adéu, sense renunciar al tot el viscut, però mirant als ulls dels qui encara hi són i volen formar part del nostre present.

Conviure no és fàcil i ho sabem. Són moltes les ocasions en que no agraïm prou els regals que rebem cada dia. Els detalls de companyonia, d’estimació. La paraula amable, el copet a l’esquena, l'aclucada d’ull. Com humans que som compliquem el dia a dia donant importància a situacions que no ho són, que contemplades amb el prisma de la serenor no deixarien de ser simples anècdotes insignificants. A vegades ens reafirmem mitjançant la confrontació i la manca de diàleg. Però tenim un privilegi atorgat a molt pocs. Tenim el privilegi i l’oportunitat de reconduir situacions i corregir l’errada. L’única cosa que no tira enrere és el temps. Quan el temps s’acaba i el rellotge mou per darrera vegada les seves busques també s’aturen  de cop i volta les oportunitats de refer camins mal caminats. Aquesta oportunitat s’esborra com el guix a la pissarra, però la pissarra segueix estant neta i preparada per ser omplerta per noves històries i noves il·lusions.

Som sentiment i això ens fa humans. El que no mor mai és la capacitat d’estimar i la capacitat de recordar. Ho podem embolcallar com ens vingui en gana. Podem pensar que l’adéu és un fins arreveure o podem creure que és definitiu. Allò que no podrem negar mai és que som capaços d’estimar i capaços de sentir-nos estimats. Potser és demagògia, paraules boniques i obvietats. Potser sí.  Però l’amor que traspua de cadascú de nosaltres no és ciència ficció. És real, tan real com que demà tornarem a compartir, amb els qui estimem , tot allò que som i tot allò que sentim. El present és ple d’oportunitats i no ens en podem desentendre. Si ho fem perdrem pel camí la part més essencial d’allò que som. Perdrem  la capacitat de reconèixer els regals que ens fa la vida.

Avaluar l'actitud

Un dels reptes principals al qual s’ha d’afrontar un bon educador és el moment de l’avaluació.

Una bona avaluació de l’alumne, no només, l’ajudarà a seguir evolucionant en el seu procés integral de creixement sinó que es pot convertir en una eina molt valuosa a l’hora d’analitzar quina és la situació en que es troba i quines són les coses que ha de millorar.

Els educadors, en general, tenim un problema d’ADN que ens fa, per definició, injustos davant de la comunitat educativa i especialment davant l’alumne. En certa forma no deixem de ser (dient-ho de manera exagerada) com un corrector de Word 7.0. M’explico.

El corrector ortogràfic assenyala totes les errades que anem fent mentre escrivim un text, ens dóna opcions alternatives i ens fa evident que encara no som capaços d’evitar aquelles faltes reiteratives i que no hi ha manera que acabem d’aprendre. No ho fa de manera discreta, no! Subratlla cada errada en color vermell per tal que ens adonem de la nostra incapacitat.

En canvi, si tenim un dia especialment encertat i no cometem cap error, no apareix mai en pantalla un missatge que digui: “Felicitats per escriure com cal!”

Això és el que ens passa als educadors. Moltes i moltes vegades ens posem el vestit negre de la Santa Inquisició, ens posem el capell de Tomàs de Torquemada i ens llancem a la Plaça Major a fer palès a tothom la impuresa cultural del poble. (Si algú ens hagués vist a nosaltres d’alumnes...)

No voldria fer un ús excessiu de la demagògia (sé que en corro el risc) i no diré que la correcció no és una eina positiva. Evidentment que ben feta i argumentada, ho és. Però són moltes les vegades que oblidem felicitar els alumnes per la feina ben feta o senzillament per un esforç poc recompensat.

Parlava d’argumentar. De què serveix una avaluació si no va unida a una xerrada personal on es pugui argumentar el “Per què de tot plegat”? I és que són moltes les situacions en que no tenim ni el temps ni la motivació necessària per explicar-nos (no per excusar-nos).

L’alumne, pel sol fet de ser alumne, té el dret a ser escoltat i a ser tractat amb la màxima equanimitat possible. Fer-ho així és signe inequívoc de professionalitat.

Quantes vegades ens trobem davant l’ordinador fent informes i utilitzem un llenguatge entenedor pels pares però enigmàtic pels alumnes. Sempre he pensat que una bona idea seria fer un informe paral·lel adequat als alumnes. No ens omplim constantment la boca amb la famosa frase “els alumnes són els protagonistes del seu procés educatiu”? 

Ara mateix em veig a mi mateix donant els informes als nens, amb un sobre tancat, intentant convèncer-los que no l’obrin fins arribar a casa i davant dels pares!

Però...què hem d’avaluar? Només els continguts?

On queda l’esforç? On queda l’actitud? Aquestes premisses no puntuen?

Una avaluació basada només en la percentualitat dels resultats acadèmics i que no tingui en compte l’evolució, el treball, l’esforç...no pot ser, sota cap concepte, una bona avaluació.

Solució salomònica! Avaluem continguts per una banda i actituds per l’altra. (aquesta es fa molt!) Ja està, ja ho tenim! Equanimitat a l’extrem!...llàstima que el llibre d’escolaritat no parla d’actitud, parla només de coneixement. Davant l’ expedient acadèmic els alumnes només són enciclopèdies avaluades per una calculadora. No són entitats que s’esforcen, no són entitats que senten... Clar que posar: Llengua catalana: Insuficient (...però el nen s’ha esforçat molt), tampoc seria la solució!

Com fer-ho doncs?

Posem ordre al tema.

-Cal avaluar des del coneixement integral de l’alumne. Sabent quins són els seus punts forts i els seus punts febles per tal de proposar eines de millora. Als informes expressem el que va bé i el que no va tan bé, però moltes vegades obviem donar les pistes necessàries que ajudin els alumnes a cercar solucions adients a les seves dificultats concretes. Això és com si anéssim al taller mecànic per fer la revisió del cotxe i el tècnic ens digués quin és el seu estat i les peces que no funcionen i ens convidés a marxar amb el cotxe en el mateix estat.

-Cal avaluar des d’una visió totalment objectiva de la realitat de l’alumne. Deixant de banda empaties personals, observant la seva evolució i sent sincers en el discurs.

-Cal avaluar des de la professionalitat i des de la honestedat més extrema. Tenint sobre la taula totes les informacions possibles que hem anat recollint des del primer moment. Si no observem, si no analitzem cada actitud, cada paraula, cada gest...no podrem ser del tot objectius. Jo tenia un professor que et posava un número. Sí! Si el primer dia treies un 7  aquesta nota perdurava en tu fins al final. (Imagino que si tenies un mal primer dia les perspectives de futur no eren gaire alentidores).

-Cal definir avaluació com a part bàsica del procés de creixement de l’alumne. Mai s’ha d’utilitzar l’avaluació com a arma disciplinària que serveixi per marcar el terreny per tal de prevenir mals majors.

-Cal avaluar des de l’estimació que no vol dir des de la manca d’exigència. Els alumnes, d’una forma o una altra, formen part de nosaltres mateixos. Tenim la responsabilitat d’educar-los i de ser models. Avaluant també en som de models. Potser més que mai. No parlo de regalar res! Parlo de ser coherents amb la nostra responsabilitat.

-Cal avaluar des de la veritat. No podem enganyar a ningú per tal d’evitar-nos problemes amb els pares. Com a professionals no podem amagar el cap sota l’ala i mirar a una altra banda.

-Cal avaluar des de la confiança amb l’alumne. Si nosaltres no creiem en les seves possibilitats d’evolució...qui ho farà?

-Cal avaluar des del treball en equip, compartint dubtes, assessorant-nos quan s’escaigui i cedint quan convingui.

I finalment, cal avaluar des de la valentia que ens ha de donar la consciència de la feina ben feta, de les classes preparades i de la capacitat d’adaptació a les individuals i concretes necessitats de cada alumne.

Cal avaluar des de la responsabilitat que ens dóna el fet que uns pares, per a nosaltres desconeguts, han confiat en l’escola i en nosaltres mateixos per ajudar a créixer el tresor més preuat que mai tindran: els seus fills.

Potser seria bo que algun dia, els alumnes, redactessin un informe sobre nosaltres mateixos. Potser ens arribarien a sorprendre!

En Marco, la Heidi i el meravellós món de les festes infantils

Recordo, quan era jovenet (ja fa uns anys!) la il·lusió que em feia convidar els meus amics de l’escola a casa. La mare posava unes condicions prèvies que s’havien de respectar. Primera condició:Un límit de quatre amics(en realitat ara me n’adono que només eren tres ja que jo també comptava...). Segona condició: primer s’havien d’haver fet els deures que l’“hermano” ens havia enviat. La tercera condició era que a les vuit...tothom a casa seva. La mare ens preparava uns entrepans boníssims i jugàvem a pilota al passadís fins que arribava l’hora de veure el recordat Marco. Marco era un nen amb una mare a qui li agradaven els creuers de luxe, un pare metge (dels que feien revisions mèdiques pel carnet de conduir) i un mico italià anomenat Amedio (a Itàlia tots els nens tenen un mico, no hi ha gossos...) a qui, sota el meu punt de vista professional, li hauria fet falta unes sessions de logopèdia ja que sempre deia el mateix i amb la mateixa forma d’articular el so.

Marco ens agradava als nens, les nenes preferien veure la Heidi.  

Heidi era una nena que no tenia mare, amb una tutora que la feia anar més recta que un escaire i un avi ermità que vivia a l’Alta Ribagorça amb un gos de quatre-cents quilos que només deia bup bup. (Tenia el mateix problema logopèdic que el mencionat simi). Heidi tenia, bàsicament, tres amics íntims: Una cabra albina anomenada “blanquita” que es passava el dia saltant de prat en prat dient “beeee”, una nena que anava amb cadira de rodes i que gràcies al formatge de la cabra, abans esmentada, va aconseguir caminar i un nen pigat,pastor i hiperactiu amb una mala llet que no s’aguantava a ell mateix. Quin panorama!! De fet, no ho expliqueu a ningú, els nens també seguíem d’amagatotis aquest culebrot animat. Sempre he pensat que si algun guionista agosarat hagués ajuntat ambdues biografies en una sola sèrie Ventdelplà no hauria tingut res a fer.

Aquest podria ser l’índex orientatiu de qualsevol festa d’aniversari d’aquella època. Ara la cosa ha canviat! M’agradaria aprofitar aquestes quatre ratlles per explicar l’experiència d’un pare a qui truquen a les deu de la nit per informar-lo que el seu fill o la seva filla ha estat convidat a una festa d’aniversari.

Actualment el mètode utilitzat per la meva mare ja està caducat. Primer de tot perquè Marco i Heidi ja han passat a la història. Si ara volguéssim veure algun capítol de les esmentades sèries hauríem d’anar a la Filmoteca de Catalunya i revisar l’arxiu. Us passo les dades de contacte per si a algú li pot interessar.

(Gran Via de les Corts Catalanes, 184-196 (Edifici la Campana) Població 08038  Barcelona Telèfon 93 298 82 60).

Però…com són les festes d’avui dia?

Parlarem bàsicament de tres models per tal de poder-los analitzar un per un amb tota mena de detalls.

MODEL 1: Festa multitudinària a un Xiqui-Park

Aquest tipus de festa és la més popular de totes. Els pares del nen que fa l’aniversari contracten el local de joc on els amics i amigues de l’infantó gaudiran d’un espai lúdic dissenyat especialment per aquest tipus d’eventualitats. (Del preu...millor no parlar-ne)

El Xiqui-Park no és un lloc silenciós. Solen tenir uns quatre-cents metres quadrats on hi encabeixen uns 4000 nens i nenes desbocats que salten durant ¾ d’hora entre coixins, màrfegues i altres estris poc perillosos. La temperatura mitjana del local pot arribar a uns 45 graus.

Mentre els nens gaudeixen del joc, uns cinc o sis monitors especialitzats i amb una cara de passar-s’ho bé que tira d’espatlles , vigilen aferrissadament que no hi hagi cap mena de danys col·laterals. Parlen als infants amb una dolçor innata i amb un to de veu adequat a la situació. Van vestits tots amb una samarreta vermella per tal de demostrar la seva autoritat en l’interior del recinte tot mostrant un somriure perdurable i encisador que ajuda a la bona convivència i a l’harmonia de l’activitat. En ocasions, si ets observador, pots veure el teu fill practicant la natació en una piscina de boles de colors (estimula la creativitat) envoltat de 300 desconeguts que comencen a tirar-li projectils de plàstic. Un bon consell és que si el veus desaparèixer no t’has d’espantar pas. Els vigilants es llençaran sense dubtar-ho per salvar-lo de les urpes de l’enemic.

Mentre això passa els pares i acompanyants són dividits en dos grups. Fumadors i no fumadors.

Els no fumadors s’asseuen en una cafeteria molt acollidora a parlar de les seves coses. Com que generalment els seus fills solen anar a la mateixa classe els temes de conversa són recurrents. Parlen de forma distesa del mestre o la mestra que els ha tocat aquest any, el comparen amb el de l’any anterior, parlen del viatge que faran a l’estiu, de les botigues de moda de la ciutat, dels 250 outlets que han descobert durant l’última setmana... Tot això ho fan mentre a la televisió hi ha sintonitzada la cadena Rac 105. (Un clàssic).

El fumadors son introduïts en una mena d’urna de vidre (similar a la del Tanatori de les Corts) situada en la que seria la part lateral de la planta. Aquesta tipologia d’acompanyant intenta comunicar-se amb els seus contertulians tot alçant el to de veu fins a límits mai imaginats. Per què? Doncs perquè aquestes urnes de vidre o metacrilat  semblen Londres. Conseqüència: quan finalment, després de vint minuts, trobes la porta de sortida...no saps amb qui has parlat. No l’has vist.

El següent pas és el retrobament entre els fumadors i els no fumadors. Els fumadors quan interaccionen amb els que no ho són sempre utilitzen la mateixa frase: Ho haig de deixar ja! Els altres els animen i els parlen d’un conegut que fumava tres paquets diaris i que va aconseguir deixar el vici gràcies a una sessió d’hipnosi.

Però aquí no s’acaba tot. No! Una veu en OFF, molt agradable per cert, informa els acompanyants del nen que celebra l’aniversari, que ja ha arribat l’hora de berenar. Aproximadament ja són les 7 de la tarda. El menú que ofereixen? De primer una salsitxa de Frankfurt freda, de segon pastís de xocolata i de postres una meravellosa bossa de llaminadures (generalment caducada).

Una vegada s’han bufat les espelmes els vigilants de la piscina es disfressen de pirates i situen el celebrant en un tro reial. Aleshores i sota l’esguard de la música del canal Super Tres tots els altres vint-i-quatre companys d’aula es postren, un per un, als peus d’aquell nen (que potser no els hi cau bé...)per tal d’oferir-li un present. Crec que la música de “las muñecas de Famosa se dirigen al portal....” seria encara, més escaient.

El reietó comença a obrir els regals de forma compulsiva mentre el seu pare ja està pensant en canviar-se de pis per tal de poder-los encabir. En resum: la festa acaba amb 25 nenes i nens suats i amb uns pares contents fins a la medul·la per haver fet feliç el seu hereu.

MODEL 2: Anem d’excursió a un parc.

Aquesta modalitat és més sana que l’anterior i promou ,en gran mesura, la comunicació entre els progenitors ja que, aquests, no han de ser separats per qüestions de vici.

Els pares que munten la festa han avisat a la resta que a les 5 de la tarda començarà l’activitat. Fa un bon dia. El sol apreta i a les 6 de la matinada el pare del nen es trasllada al parc per reservar les dues úniques taules que hi ha. El vigilant del parc el mira amb mala cara però no li diu res. Ell, armat amb serpentines, tires de paper amb forma de vaixell i altres elements indispensables per al bon gaudi dels convidats, comença a trepar pels arbres catalogats per l’Institut  de Parcs i Jardins de la ciutat, mentre una àvia que està passejant el seu gosset, se’l mira tot pensant que aquest món ja no és el que era.

Una vegada ha acabat la part més perillosa de la preparació, el pare de la criatura s’asseu suat i adolorit en un banc de pedra poc còmode i comença a bufar els 37 globus que la seva dona ha comprat per a l’ocasió. Mentre el mascle reproductor defensa el seu territori, la femella es passa el matí a la cuina preparant sandvitxos de paté “La Piara” per als 25 angelets que a la tarda endraparan com a lleons.

Són les cinc de la tarda, comencen a arribar els convidats i tot està preparat. Per tal de fer més enriquidora l’activitat han contractat un animador sociocultural que explicarà contes i cantarà el “vella xiruca” per tal que els nens s’ho passin d’allò més bé. Però els nens no hi són. On són?

Tres o quatre estan enfilats als arbres i són renyats pel vigilant de parcs i jardins, deu o dotze juguen a futbol a la zona del pipi-can i la resta estan repartits pel parc jugant a cuit i amagar.

Mentre això passa els pares s’inflen de menjar sandvitxos de paté “La Piara” tot fent saber als altres que aquesta nit ja no soparan.

El tema dels regals funciona més o menys com en el model 1 amb la diferència que el nen que celebra l’aniversari no està en un tro sinó sobre una paperera.

MODEL 3: Quatre amiguets vindran a casa.

Aquest és el més pràctic tot i que no és el més estandaritzat.  Quatre nens arriben a casa teva, no et diuen ni bona tarda i es posen a jugar a la Wii fins les vuit de la nit. No fan soroll, no es comuniquen i els pares, quan els venen a buscar, no passen del portal. Com a molt els convides a un Nespresso per tal que vegin el nivell socio-econòmic amb el qual convius.

En resum: Enyoro en Marco, la Heidi i fins i tot l’Amedio. I ara més que mai penso que la meva mare és molt intel·ligent.