Nessun dorma, tu i jo

Hi ha dies grisos, dies en que sembla que l’univers sencer se’t gira en contra i posa pals a les rodes a tot allò que has pensat i que vols fer. Hi ha dies en que els sentiments afloren a l’exterior i et deixen nu davant les mirades curioses o inquisidores dels que t’observen. Hi ha dies en que, per més que ho intentis, no pots evitar mirar l’horitzó de la vida amb melangia i desgana. Aquests dies hi són i formen part d’allò més profund que guardem, com un tresor amagat, en el fons del nostre ser.

Aquests dies no tenen un color definit. Són inexpressius, buits de valor, són creadors de recances que no entens, de miratges constants que encara fan més difícil el camí que has escollit. Són dies on t’ho planteges tot. On mires enrere i només hi trobes boires i errors.

La realitat d’aquests dies no és altra que la d’haver de viure’ls sense possibilitat d’evitar-los. Et quedes assegut, sol i trist i et planteges tantes i tantes coses que fins i tot corres el risc de prendre alguna decisió que, per bé o  per mal, agafi el timó del teu incert futur.

Antídots? Potser n’hi han. Un somriure d’algú a qui veus cada dia i que no valores prou, una cançó que sents com per casualitat, un repte.... no n’estic segur que la tristor tingui antídots gaire eficients. No ho sé.

Et buides, penses, hi dones voltes i més voltes. Intentes, fins i tot cercar el motiu de la grisor...i no el trobes...o si el trobes prefereixes seguir així, trist, nu, pensatiu, víctima de tu mateix.

Sempre hi ha qui et diu que demà sortirà el Sol però tu no creus en el Sol. Sempre hi ha algú que es posa en la teva pell, però la teva pell és teva i només teva.

Hi ha dies grisos en que no ets capaç d’entendre cap llenguatge, només el teu...que també és gris. No pots sortir d’aquest pou tenebrós i enigmàtic on has caigut de quatre potes.

Què em queda doncs? Res. Silencis i més silencis. Veus interiors que malmeten els meus somnis i els trenquen tanmateix com la matinada trenca la fragilitat i la màgia d’una nit inoblidable.

I ara, sol, trist, despullat davant del mirall del món, decideixo que, malgrat tot, encara em queda alguna cosa per fer. Encara em queda la poesia del vent que alimenta cada alè i dóna força a cadascun dels batecs que, vulgui o no, reiteradament, em diran a cau d’orella, que encara em quedes tu. Sí tu! Al meu costat, silent, discreta. Sí tu! que et comuniques amb gestos intangibles i amb mirades de complicitat secreta.

Em quedes tu i només per això ja no em sento tan sol.

Em quedes tu i només per això els grisos comencen a tenir sentit. Només per tu seguiré caminant i esperant l’estel fugaç i trapella que no vol passar davant dels meus ulls.

Potser per tu el gris ja no és tan gris.

Escolto, sense voler, i com a banda sonora del meu moment gris la “Nessun Dorma” de Puccini. I entre “Turandot” i tu, trobo l’antídot necessari per tornar a somriure.