DE PASTORS, GOSSOS, OVELLES I LLOPS

DE PASTORS, GOSSOS, OVELLES I LLOPS

El ramat surt a pasturar.

El ramat segueix callat i submís i el pastor, carregat amb una carmanyola d’allò més generosa, campa pel país cercant ombres i mig amagant-se del sol. Sota l’embolcall d’una democràcia adormida i a vegades excessivament demòcrata, hi conviuen ovelles i pastors, pastors i ovelles. El pastor vol enganyar les ovelles però les ovelles necessiten el pastor. Les ovelles volen fer vaga perquè el pastor no les porta a prats frondosos i el pastor, amb un cinisme digne d’estudi, els hi diu que no pateixin, que estan en camí i que el tresor és proper. El pastor aprofita la vaga per jeure sota un roure i contemplar com les ovelles s’esbatussen entre elles per sortir a la foto.

El pastor resta tranquil. Obre el seu sarró i el veu ple fins dalt. El pastor dissenya un somriure i es pregunta si les ovelles el tornaran a escollir per guiar-les per prats frondosos. El pastor creu que ho faran.

Les ovelles no es posen d’acord. Totes volen ser al costat del pastor per intentar agafar alguna de les engrunes que li cauen del sarró després de dinar. Les ovelles sempre han necessitat algú que els hi digui què han de fer, algú que pensi per elles. És una postura còmode. Elles, almenys, i no com els seus avantpassats, poden escollir el pastor que les guia. Les ovelles, però, no se n’adonen que encara que escullin el millor dels pastors, els pastors sempre són pastors. Els pastors, a les fredes nits d’hivern atien el foc i els hi expliquen històries de llops, d’escorxadors, de nevades i d’inundacions. Els hi explica que com a ovelles són unes privilegiades, que mengen, pasturen i dormen sota la seva protecció.

Però alguna cosa ha canviat. Les ovelles s’han cansat d’escoltar sempre les mateixes històries. Comencen a veure que els prats d’herba verda i fresca només formen part dels seus somnis d’ovella, comencen a veure que el pastor és molt hàbil, que sap parlar molt i sap prometre molt però que segueix ajagut sota el roure esperant que plogui i l’herba torni a néixer. Les ovelles veuen que ni plou ni hi ha herba...

Què faran les ovelles? Algunes proposen anar per lliure, buscar-se elles el menjar, organitzar-se per cercar una llibertat perduda (si és que mai l’han arribat a tenir). Altres, més conservadores prefereixen seguir menjant rostolls i quedar-se com estan, amb la panxa mig buida però el suficientment plena per anar tirant. Altres ovelles veuen més enllà. Saben que el pastor no és realment qui les guia. Saben que hi ha un Déu dels pastors, que mai ningú no ha vist, però que és el responsable de guiar pastors i ovelles.

Altres ovelles no diuen res. Callen i esperen com si el temps fos el millor remei per aquest mal endèmic que les persegueix.

Hi ha ovelles que volen pensar per si mateixes, volen proposar idees innovadores a llarg termini ...aquestes ovelles, però, per més que facin soroll mai són escoltades...

Pobres ovelles. Què serà d’elles i dels seus fills.

Les pobres ovelles, però, obliden sovint que, com en tot conte d’ovelles i pastors, hi ha un gos i hi ha un llop. El gos és amic del pastor i el llop es menja les ovelles i no pas al pastor. Pobres ovelles....

Les ovelles es queixen del pastor que elles mateixes han escollit. Les ovelles, pobres indefenses, tenen allò que han volgut. I es queixen, es queixen molt! Pobres ovelles. Ja no saben què fer. El pastor, conscient del que està passant, responsabilitza les ovelles perquè mengen massa. Els hi diu que ara toca fer règim. Si el fan perdran panxa, aniran més lleugeres i arribaran abans al prat somiat. Les ovelles mig s’ho creuen o tiren la tovallola i fan el que els hi diu el pastor. No volen fer-ho ,no! però tenen por del gos.

Mentre això passa, el Déu dels pastors, des de dalt del seu palau d’or li comenta al llop que si les coses segueixen així, les ovelles poden acabar pensant per elles mateixes. Això no li agrada al Déu dels pastors. Haurà de canviar el putxinel·li de pastor que vigila les seves ovelles i haurà d’enviar el llop a posar ordre. L’experiència li diu que la millor manera de tenir controlat el ramat no és amb paraules, no! És amb por.

El Déu dels pastors ho té clar. Enviarà el llop.

El pastor i les ovelles ho tenen magre. El pastor s’ha quedat parat contemplant tot el que ha guanyat gràcies a les ovelles i les ovelles, una vegada més, s’han arraulit al bell mig del prat i han demanat perdó per haver pensat per elles mateixes....

Malauradament tot segueix igual....el ramat surt a pasturar.