La setmana passada vaig assistir a una conferència de l'escriptora iraniana Azar Nafisi al CCCB.
Fins aquí tot correcte. Sincerament no tenia grans expectatives al respecte però si una certa dosi de curiositat per sentir parlar del futur de la imaginació i de la democràcia des del punt de vista d'una escriptora de la qual no havia llegit més que alguna ressenya, això si, força positiva.
El mateix títol de la conferència era per a mi força contradictori en la seva formulació. Intentar lligar imaginació i democràcia em va semblar, a priori, un exercici arriscat i una mica forçat en els temps que corren. Malgrat això, aquella conferència no m’havia deixat indiferent. Vaig sortir de la sala més pensatiu del normal i no entenia el perquè. Què m’havia transmès aquella dona?
Em decideixo a esbrinar-ho partint de la base de tota conferència: El títol.
Tot cercant aspectes que relacionessin aquests dos termes vaig endinsar-me en l’univers d’enciclopèdia.cat per descobrir que la definició del terme democràcia ens diu : Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Res que ja no sabés.
Induït per la impaciència que em caracteritza i per la necessitat de trobar sentit a l’enigmàtica proposta de la conferenciant vaig teclejar al Google les dues paraules centrals de l’enunciat: DEMOCRÀCIA I IMAGINACIÓ.
Per sorpresa meva trobo un blog d’una tal Anna Manso (..del barri de Gràcia... això comença a anar bé...) que el primer que fa és donar la volta a les paraules. L’Anna Manso parla de que la imaginació és democràtica.
Alerta!! (com diu en Monegal!) Això canvia les coses!
Clar, home! Ara ho entenc! Si la democràcia és la intervenció del poble en el govern i sempre he pensat que la imaginació és, davant de tot, lliure...aleshores qui intervé en la imaginació?
Uff, no! Aquesta no és la solució. Deixo el tema per una estona, em prenc un Nespresso “finezzo” amb sabors aràbics i de cop i volta m’acarona la mare inspiració.
Ja ho tinc! El missatge que va voler transmetre l’Azar Nafisi a la conferència em va quedar clar. Malgrat la situació social i política que s’estigui vivint, cal tenir imaginació per tirar endavant. Tampoc! Massa bonic i utòpic. No anem bé.
Penso en les seves paraules però no les recordo totes. Em connecto a la web del CCCB i trobo el vídeo de la conferència (http://www.cccb.org/ca/arxiu_multimedia?t=1149). Torno a escoltar les seves paraules. En la presentació l’amic Ramoneda parla d’un llibre anomenat “Llegir Lolita a Teheran”. Òndia! Me n’havia oblidat! Vaig comprar compulsivament el llibre en sortir de la conferència. El busco (encara el portava a la bossa). Començo a llegir i per sorpresa meva trobo el que estava cercant. Passió per les coses. Això és el que em va transmetre Azar.
Azar parlava amb un anglès força entenedor, quasi millor que la traducció que ens feien en directe. Vaig entendre les seves paraules, Azar jugava amb nosaltres amb un discurs que caminava entre la literatura i la política, entre la realitat dels nostres dies i la democràtica imaginació dels seus escrits.
Però no van ser els seus mots el que em va enamorar, va ser el seu to, la seva capacitat oratòria i per sobre de tot la passió amb que s’expressava.
Passió? I tant.
Torno a l’ordinador, obro el Word i començo a escriure aquest article que, tot i tenir un fil conductor inestable i poc convincent, té un final d’altes volades.
Educar en la passió. En la passió pel coneixement, per la cultura, en la passió pels sentiments, per la feina que fem i per la capacitat de crear realitats interiors que ens facin millors i més feliços. Ja ho tinc!
Les coses viscudes amb passió no ens deixen indiferents. L’amor, la literatura, la curiositat, la transmissió de pensament...tot ha de ser viscut amb passió.
Recordo el professor Juan Barón. No surt al Google. No era un erudit, va ser el meu mestre a tercer d’EGB. Tenia mala bava però no et deixava indiferent. Ara ho entenc.
Azar Nafisi no em va aclarir quin era el futur de la democràcia i encara menys el futur de la imaginació, però llegint el seu llibre i recordant la conferència em fa deixar escrit entre línies que no es pot ser mestre sense tenir passió. Un mestre que no hi posi passió a la seva feina és un frau de mestre i un perill per a les noves generacions. Aquesta darrera afirmació és contundent. Però més contundent és la pèrdua de temps d’un infant en mans d’un mer transmissor d’informació. Més contundent és un mestre que podria treballar amb igual passió en una merceria.
Gràcies Azar.
