Avaluar l'actitud

Un dels reptes principals al qual s’ha d’afrontar un bon educador és el moment de l’avaluació.

Una bona avaluació de l’alumne, no només, l’ajudarà a seguir evolucionant en el seu procés integral de creixement sinó que es pot convertir en una eina molt valuosa a l’hora d’analitzar quina és la situació en que es troba i quines són les coses que ha de millorar.

Els educadors, en general, tenim un problema d’ADN que ens fa, per definició, injustos davant de la comunitat educativa i especialment davant l’alumne. En certa forma no deixem de ser (dient-ho de manera exagerada) com un corrector de Word 7.0. M’explico.

El corrector ortogràfic assenyala totes les errades que anem fent mentre escrivim un text, ens dóna opcions alternatives i ens fa evident que encara no som capaços d’evitar aquelles faltes reiteratives i que no hi ha manera que acabem d’aprendre. No ho fa de manera discreta, no! Subratlla cada errada en color vermell per tal que ens adonem de la nostra incapacitat.

En canvi, si tenim un dia especialment encertat i no cometem cap error, no apareix mai en pantalla un missatge que digui: “Felicitats per escriure com cal!”

Això és el que ens passa als educadors. Moltes i moltes vegades ens posem el vestit negre de la Santa Inquisició, ens posem el capell de Tomàs de Torquemada i ens llancem a la Plaça Major a fer palès a tothom la impuresa cultural del poble. (Si algú ens hagués vist a nosaltres d’alumnes...)

No voldria fer un ús excessiu de la demagògia (sé que en corro el risc) i no diré que la correcció no és una eina positiva. Evidentment que ben feta i argumentada, ho és. Però són moltes les vegades que oblidem felicitar els alumnes per la feina ben feta o senzillament per un esforç poc recompensat.

Parlava d’argumentar. De què serveix una avaluació si no va unida a una xerrada personal on es pugui argumentar el “Per què de tot plegat”? I és que són moltes les situacions en que no tenim ni el temps ni la motivació necessària per explicar-nos (no per excusar-nos).

L’alumne, pel sol fet de ser alumne, té el dret a ser escoltat i a ser tractat amb la màxima equanimitat possible. Fer-ho així és signe inequívoc de professionalitat.

Quantes vegades ens trobem davant l’ordinador fent informes i utilitzem un llenguatge entenedor pels pares però enigmàtic pels alumnes. Sempre he pensat que una bona idea seria fer un informe paral·lel adequat als alumnes. No ens omplim constantment la boca amb la famosa frase “els alumnes són els protagonistes del seu procés educatiu”? 

Ara mateix em veig a mi mateix donant els informes als nens, amb un sobre tancat, intentant convèncer-los que no l’obrin fins arribar a casa i davant dels pares!

Però...què hem d’avaluar? Només els continguts?

On queda l’esforç? On queda l’actitud? Aquestes premisses no puntuen?

Una avaluació basada només en la percentualitat dels resultats acadèmics i que no tingui en compte l’evolució, el treball, l’esforç...no pot ser, sota cap concepte, una bona avaluació.

Solució salomònica! Avaluem continguts per una banda i actituds per l’altra. (aquesta es fa molt!) Ja està, ja ho tenim! Equanimitat a l’extrem!...llàstima que el llibre d’escolaritat no parla d’actitud, parla només de coneixement. Davant l’ expedient acadèmic els alumnes només són enciclopèdies avaluades per una calculadora. No són entitats que s’esforcen, no són entitats que senten... Clar que posar: Llengua catalana: Insuficient (...però el nen s’ha esforçat molt), tampoc seria la solució!

Com fer-ho doncs?

Posem ordre al tema.

-Cal avaluar des del coneixement integral de l’alumne. Sabent quins són els seus punts forts i els seus punts febles per tal de proposar eines de millora. Als informes expressem el que va bé i el que no va tan bé, però moltes vegades obviem donar les pistes necessàries que ajudin els alumnes a cercar solucions adients a les seves dificultats concretes. Això és com si anéssim al taller mecànic per fer la revisió del cotxe i el tècnic ens digués quin és el seu estat i les peces que no funcionen i ens convidés a marxar amb el cotxe en el mateix estat.

-Cal avaluar des d’una visió totalment objectiva de la realitat de l’alumne. Deixant de banda empaties personals, observant la seva evolució i sent sincers en el discurs.

-Cal avaluar des de la professionalitat i des de la honestedat més extrema. Tenint sobre la taula totes les informacions possibles que hem anat recollint des del primer moment. Si no observem, si no analitzem cada actitud, cada paraula, cada gest...no podrem ser del tot objectius. Jo tenia un professor que et posava un número. Sí! Si el primer dia treies un 7  aquesta nota perdurava en tu fins al final. (Imagino que si tenies un mal primer dia les perspectives de futur no eren gaire alentidores).

-Cal definir avaluació com a part bàsica del procés de creixement de l’alumne. Mai s’ha d’utilitzar l’avaluació com a arma disciplinària que serveixi per marcar el terreny per tal de prevenir mals majors.

-Cal avaluar des de l’estimació que no vol dir des de la manca d’exigència. Els alumnes, d’una forma o una altra, formen part de nosaltres mateixos. Tenim la responsabilitat d’educar-los i de ser models. Avaluant també en som de models. Potser més que mai. No parlo de regalar res! Parlo de ser coherents amb la nostra responsabilitat.

-Cal avaluar des de la veritat. No podem enganyar a ningú per tal d’evitar-nos problemes amb els pares. Com a professionals no podem amagar el cap sota l’ala i mirar a una altra banda.

-Cal avaluar des de la confiança amb l’alumne. Si nosaltres no creiem en les seves possibilitats d’evolució...qui ho farà?

-Cal avaluar des del treball en equip, compartint dubtes, assessorant-nos quan s’escaigui i cedint quan convingui.

I finalment, cal avaluar des de la valentia que ens ha de donar la consciència de la feina ben feta, de les classes preparades i de la capacitat d’adaptació a les individuals i concretes necessitats de cada alumne.

Cal avaluar des de la responsabilitat que ens dóna el fet que uns pares, per a nosaltres desconeguts, han confiat en l’escola i en nosaltres mateixos per ajudar a créixer el tresor més preuat que mai tindran: els seus fills.

Potser seria bo que algun dia, els alumnes, redactessin un informe sobre nosaltres mateixos. Potser ens arribarien a sorprendre!