Quan hem de dir adéu

Perdre algú estimat ens agafa sempre desprevinguts. No estem dissenyats per això. Ens sentim buits per l’adéu d’aquells que han compartit amb nosaltres tants i tants moments. Ens sentim orfes navegant pel mar dels records,  per l’enyor de les sensacions, pel silenci de les paraules que mai més tornarem a sentir, per l’energia de la presència que ja no tindrem i pels projectes que ja no podrem compartir.

Com humans no acceptem gaire de bon grat la fi del camí. Intentem obrir el diari en blanc de les nostres vides tot cercant aquelles situacions que ens han apropat, que ens han fet estimar profundament a la persona que no hi és. Això , però, ens fa encara més humans. Per què? Doncs perquè tenim capacitat d’estimar, de sentir passió. Estem tan íntimament units a tots els que ens envolten que se’ns fa difícil destriar entre sentiments compartits, se’ns fa difícil dir adéu i seguir amb la nostra vida. Una vida que tindrà altres objectius i que ens regalarà paisatges inhòspits que es faran presents amb altres intensitats de color. La pèrdua d’algú estimat ens aboca  a caminar entre horitzons dibuixats amb el cor, dibuixats amb l’ànima de l’amor més profund i sincer.

Dir adéu no és ni ha estat mai un repte senzill d’afrontar. Per més que ho vulguem negar som fills del sentiment.  Ens agafem a les amarres d’allò que hem fet i del que podríem haver fet. Plorem de tristor per tot el perdut però, amb el pas del temps plorem d’alegria per tot el que hem compartit, pels bons moments, pel suport, per la comprensió, pel “no pateixis que sóc aquí”, pel primer petó i per les darreres paraules que recordem.

Som sentiment, és cert, en som conscients tot i que a vegades els sentiments ens fan mal i ens fan patir. Però patir per haver sentit ens enforteix i ens honora tot i que la foscor del comiat no ens ho deixi comprendre. 

Quan arriba l’hora del comiat ens trobem sols davant del futur que ens espera, sols amb les regnes a la mà de la nostra vida, sols en la intimitat del pensament. Però no ho estem de sols. Sempre hi ha un motiu per contemplar la propera sortida del Sol. Sempre hi ha un camí que se’ns mostra nou i àvid per ser explorat del principi a la fi. Aquesta és la nostra virtut i el nostre repte.

El repte? Saber dir adéu mentre donem la primera passa vers el demà. Saber dir adéu, sense renunciar al tot el viscut, però mirant als ulls dels qui encara hi són i volen formar part del nostre present.

Conviure no és fàcil i ho sabem. Són moltes les ocasions en que no agraïm prou els regals que rebem cada dia. Els detalls de companyonia, d’estimació. La paraula amable, el copet a l’esquena, l'aclucada d’ull. Com humans que som compliquem el dia a dia donant importància a situacions que no ho són, que contemplades amb el prisma de la serenor no deixarien de ser simples anècdotes insignificants. A vegades ens reafirmem mitjançant la confrontació i la manca de diàleg. Però tenim un privilegi atorgat a molt pocs. Tenim el privilegi i l’oportunitat de reconduir situacions i corregir l’errada. L’única cosa que no tira enrere és el temps. Quan el temps s’acaba i el rellotge mou per darrera vegada les seves busques també s’aturen  de cop i volta les oportunitats de refer camins mal caminats. Aquesta oportunitat s’esborra com el guix a la pissarra, però la pissarra segueix estant neta i preparada per ser omplerta per noves històries i noves il·lusions.

Som sentiment i això ens fa humans. El que no mor mai és la capacitat d’estimar i la capacitat de recordar. Ho podem embolcallar com ens vingui en gana. Podem pensar que l’adéu és un fins arreveure o podem creure que és definitiu. Allò que no podrem negar mai és que som capaços d’estimar i capaços de sentir-nos estimats. Potser és demagògia, paraules boniques i obvietats. Potser sí.  Però l’amor que traspua de cadascú de nosaltres no és ciència ficció. És real, tan real com que demà tornarem a compartir, amb els qui estimem , tot allò que som i tot allò que sentim. El present és ple d’oportunitats i no ens en podem desentendre. Si ho fem perdrem pel camí la part més essencial d’allò que som. Perdrem  la capacitat de reconèixer els regals que ens fa la vida.