Cap a on va l'educació?

Cap a on va l’educació?

A vegades les preguntes que, aparentment, es mostren més inabastables a l’hora de formular una resposta, ens donen l’oportunitat de reflexionar sobre les diferents opcions que tenim al davant.

L’educació està en un constant procés de canvi però sense un rumb clar. És com aquell vaixell que navega sense brúixola, que sobreviu en mars desconeguts i que adapta el seu rumb al vent que bufa. Durant aquest viatge contempla les diverses illes amb que es va trobant però no acaba de fer port en cap d’elles. Aquesta és la realitat amb que ens trobem actualment.

El món de l’educació s’assembla a un laboratori on es fan assaigs clínics. Anem picant d’aquí, picant d’allà, provant aquest model, eliminant aquest altre...però no acabem de trobar aquella fórmula magistral que ens doni la tranquil•litat i la calma necessària per tal de fixar objectius clars de futur i una manera de treballar que sigui, si més no, una mica més estable.

Evidentment que en educació les fórmules magistrals no han existit ni existiran mai ja que treballem en un entorn canviant i que s’ha d’anar adaptant constantment a les necessitats socials que ens demana cada moment de la nostra història. El que si existeixen són objectius a llarg i curt termini que ens ajuden a elaborar rutes prou consistents per realitzar la nostra feina amb molta més professionalitat i criteri.

Dóna la sensació que aquest país està en constant recerca de models educatius aliens que puguin resoldre les mancances endèmiques que té el nostre. Models que no són adaptables en la seva totalitat donada la diversitat cultural i històrica de les altres propostes. No dic que aquest sigui un camí equivocat. Evidentment altres realitats ens poden ajudar en la millora de la nostra, però...no seria millor treballar en la recerca d’un model propi i eficient?

Per trobar-lo caldria un consens social i polític, un pacte de llarga durada on els interessos partidistes i el egocentrismes dels diferents estaments educatius passessin a un segon terme en favor de la qualitat. Però no ens enganyem. Vivim en un país ple de contrastos. Un país capaç de fer sortir al carrer un milió de persones per reivindicar els nostres drets, però incapaç d’arribar a acords comuns per a la defensa de la seva dignitat. Som així i sempre ho hem estat. Aquesta és la nostra creu o la nostra virtut..

Llegia l’altre dia al diari que Alemanya ha retallat despeses en tots els seus ministeris per fer front a la crisi econòmica. A tots excepte educació. Gestos com aquest donen la imatge de col•lectiu que mira al futur més enllà de les necessitats concretes del moment.

Si, finalment, l’educació esdevingués principal prioritat del país, el seu esdevenidor, segurament, seria molt més òptim i ric.

Tristament, però, tot acaba al mateix cul de sac: L’economia. Un bon finançament i una forta inversió en educació ens donaria gran part de les eines necessàries. Inversió, per altra banda, que ha estat promesa en totes i cadascuna de les campanyes electorals dels darrers anys però que no ha passat mai de ser un núvol passatger que a la primera ràfega de vent s’ha esvaït sense més consol que el d’haver escolat paraules boniques.

Una inversió que hauria d’invertir en diferents aspectes bàsics per al bon funcionament del sistema. Aquesta podria ser una proposta de màxims al respecte en quant als canvis que s’aventuren bàsics en el sector.

La formació del professorat.

Una formació que no només doni resposta als interrogants i a les necessitats del present sinó que ens prepari per als reptes del futur. I és que els educadors han de ser previsors del que esdevindrà. Un bon educador ha de saber avançar-se a les demandes del demà. Si no ho fa, o no té la preparació ni el temps suficient per fer-ho, es desgastarà cercant solucions a problemes amb data de caducitat. Una formació que ha de començar a les universitats. És tan alta la nostra responsabilitat vers els infants que no ens podem permetre el luxe d’anar aportant al sistema mitjanies i grisors.

Avaluació del professorat

Ens queixem molt de ser un col•lectiu poc valorat. Per altra banda, no ho neguem, som un col•lectiu amb la pell molt fina. Però aquest valor afegit ens l’hem de guanyar nosaltres mateixos. Si hem d’esperar que aquesta feina la facin els altres ho portem magre. És per això l’avaluació de la nostra feina hauria de ser acceptada com a part fonamental del nostre desenvolupament professional. Imaginem-nos per un moment que es pogués crear un cos d’auditoria pedagògica a cada centre que, no només ens ajudés a refer mecanismes d’actuació sinó que d’una forma clara i precisa avalués, com es fa en qualsevol altra empresa, el nostre rendiment. Un rendiment que hauria de reflectir quin és el nostre grau de preparació, quins són els aspectes en els que ens hem de seguir formant i quins són els objectius a curt termini que hauríem d’assolir des de l’àmbit personal. Si a això hi anés unit el fet que una part del salari augmentés o disminuís en funció del rendiment personal, en funció dels objectius programats, l’excel•lència de l’educador no seria tan inabastable. Quantificar el rendiment d’un educador és difícil. No ens movem en l’àmbit dels beneficis econòmics, de les vendes mensuals o d’objectius dissenyats des de la immediatesa dels resultats. Hi estem d’acord. Però hi ha un seguit de variables que sí que ho són d’avaluables objectivament. La preparació de les classes, la formació personal, les propostes d’innovació pedagògica, la puntualitat, el seguiment tutorial i un llarg etc de petits detalls que, revisats degudament, podrien millorar el nostre grau de rendiment. Petits detalls. Aquesta és la clau de l’educació. Cuidar els petits detalls.

Probablement aquest plantejament que proposo no serà mai acceptat com a vàlid. Caldria, però, interpretar-lo com una oportunitat de millorar i no pas (no és la intenció) com una eina inquisidora que fes evidents aquelles coses que tots sabem que no funcionen.

Auditar la pedagogia no ens hauria de fer por. Ans al contrari. Hauria de convertir-se en el primer pas ver la recerca de respostes a la pregunta inicial. Per saber on volem anar primer cal saber on estem.

Una avaluació que també hauria d’arribar a l’àmbit del treball en equip. La direcció i la coordinació de grups de treball.

Material pedagògic

Els llibres de text, marquen, sovint, el dia a dia de la feina a l’escola. Són excessives les hores dedicades a seguir programes dissenyats per editorials generalistes que no poden donar resposta a les necessitats concretes de cada centre i de cada entorn educatiu.

Els objectius comuns (ens els marca el currículum) han d’existir. Hem de saber quin és el mínim de càrrega cultural que els alumnes han d’assolir. Per realitzar aquest camí són moltes i diverses les eines que hauríem d’utilitzar. No ens enganyem. Per a qualsevol mestre és molt més fàcil donar classe seguint el ritme marcat per un llibre que no pas dissenyar i decidir quina és l’activitat més idònia a l’hora d’assolir un contingut curricular. La manipulació, l’observació, l’assaig, l’errada, l’autocorrecció, l’ús de les noves tecnologies (TIC)...han de ser mitjans que en cap cas es poden obviar. El coneixement basat únicament en la capacitat memòria a curt termini ha perdut, quasi en la seva totalitat, el sentit que abans tenia. Ara, els alumnes, tenen a les seves mans molta més informació que abans i molts més mitjans per a trobar-la. Dominar l’ús d’aquest mitjans, saber gestionar la informació, saber destriar el blat de la palla ha d’esdevenir objectiu primordial en el nostre dia a dia. En resum: potenciar el criteri propi. Sempre he pensat que hi hauria d’haver un grup de mestres rotatiu que dediqués uns anys de la seva vida professional a donar resposta – a la carta- a aquest repte. Aquesta podria ser una de les claus de millora. Crear materials pedagògics des de la mateixa escola.

Actualment, a casa nostra, hi ha propostes molt interessants al respecte. Evidentment cal potenciar aquesta via. Potenciar-la i dotar-la de les eines necessàries per tal que segueixi evolucionant.

L’escola té l’obligació d’anar sempre per endavant. L’escola té la obligació de convèncer la societat de la seva vàlua a partir del seu rendiment i de la seva qualitat. I si la qualitat neix del mateix interior de les escoles l’èxit està assegurat.

Cap a on va l’educació?

Tornem a la pregunta inicial. L’educació anirà cap allà on el nostre grau de compromís vulgui que vagi. No hi ha d’haver un límit preestablert. Treball, formació i grans dosis d’implicació. Aquesta és l’única fórmula vàlida. Darrere d’això vindrà la qualitat, el canvi i la valoració social de la nostra feina. Fet això podrem estar orgullosos d’haver deixat un món millor als nostres fills i als nostres alumnes, perquè seran ells els dissenyadors del futur. Hem de convèncer a qui calgui que invertir en educació és la millor inversió possible. Nosaltres ens ho creiem? Jo crec que si. Crec que hi ha molts professionals que s’hi deixen la pell conscients de la importància de la seva feina. Crec que hi ha molt professionals que creuen en l’escola. Crec que hi ha molts professionals que sempre donen més que el que se’ls demana. Crec que el nostre país té bons professionals. Ara només cal- com he dit abans- destriar la palla del blat i dotar el blat de tot el necessari per cercar l’excel•lència. Això és possible. Almenys jo ho crec així.

En acabar aquest article i tot rellegint-lo m’he adonat que no he fet més que un exercici de posar negre sobre blanc totes les obvietats del món educatiu. Totes potser no. I es que cada vegada estic més convençut que la millora del nostre sistema educatiu és això: Una obvietat.