silenci

A vegades, assegut a la platja mirant el mar rememoro en silenci tots aquells moments que, sense voler, per casualitat o per simple coincidència, han marcat el que ara sóc. Moments on he somiat en castells inabastables, moments on he composat  cançons inèdites que mai més he cantat, melodies que han estat tan fugisseres com un bes donat sense pensar, com una aclucada d’ull llençada a l’aire amb l’única intenció de cercar confiança en un segon de solitud.

Ara, tot contemplant la seva immensitat, veig en el mar la raó de tanta recerca. Recerca d’horitzons capriciosos que, interrogants  i enigmàtics, han guiat la voluntat i el sentiment vers laberints desconeguts. I malgrat reconèixer aquest fet em sento bé. Disposat a afrontar nous reptes i noves aventures amb la poca seguretat que l’experiència em dóna.

A vegades, assegut a la platja i mirant el mar faig reviure èxits i fracassos, abraçades i disculpes. I veig, que potser, el pas del temps m’ha tret més raons que no pas les que m’ha donat.

 Despullat interiorment reconec que no tot ho he fet bé.  Potser han estat els egoismes inconscients que disfressats de bassa d’oli, han amagat la fragilitat del que sóc. Fragilitat, per altra banda, que m’ha permès reconèixer mirades, sentir coses que mai no hagués pogut sentir.

I ara, en silenci, apareix davant meu tot aquest garbuix de sensacions ocultes que mai he volgut treure a la llum. La fragilitat i la por es confonen i em confonen però em diuen a cau d’orella que ara és hora de caminar deixant da banda malenconies, em diuen que no puc quedar-me quiet i tremolós, que haig de cercar noves oportunitats, que no puc quedar-me immòbil consolant antigues espirals de rancúnia que no vaig saber  interpretar de forma justa. Em diuen que és millor avançar que no rendir-se a les primeres de canvi. Aprendre a gaudir dels hiverns sense color i de les primaveres que renoven il·lusions i reptes.

Potser és el moment de canviar part de l’equipatge que m’ha acompanyat fins ara, buidar-me de tot allò que em fa caminar lentament i plantejar-me el puc fer per tal de seguir avançant conscient de les meves covardies i dubtes però amb la intensitat de l’optimisme. Reconeixent els perills amb els quals he de conviure però conscient de la sort que m’envolta, dels petits detalls que cada dia em regalen els que m’estimen i dels silencis d’aquells a qui he fet mal.

A vegades, assegut a la platja i mirant el mar no tinc por confessar que he dibuixat moments de la meva vida amb un color gris poc intens. No em fa por reconèixer que la suavitat de les meves paraules en ocasions ha estat fingida. Però l’horitzó que ara cerco viu al futur, no al passat. Això em reconforta com la brisa que ara noto. Una brisa que no he demanat però que m’ha estat regalada sense esperar res a canvi. Una brisa que m’acompanya i que em fa sentir viu.

A vegades, assegut a la platja i mirant el mar, senzillament contemplo el silenci i em sento bé.