Somnis

Ara, amb el pas dels anys i quan sembla que tot ja està lligat i ben lligat, quan la realitat dels dies conviu amb un present volgut, acceptat i madurat per les experiències passades, em pregunto si encara tinc dret a somiar, si encara hauré d’inventar nous reptes o si només hauré de seure i contemplar el fruit dels meus somnis passats. D’objectius a curt i a llarg termini segur que n’hi ha, de forces per afrontar-los potser també. Quin dubte pot sorgir, doncs?

He somniat en castells de sorra amb pocs fonaments, en empaties que s’han ofegat en el buit del temps, en sentiments anhelats que han vingut a trobar-me sense picar a la porta. He somniat en èxits de curta volada i en passions que han crescut a l’ombra dels petits detalls, de les mirades còmplices i de la paraula.

He somniat  en paradisos verds que el rellotge ha difuminat en ocres inesperats, en poemes inacabats per manca de confiança i en esculls impossibles de superar.

I ara veig, com aquell que no ho vol, que somnis i realitat caminen per universos paral·lels i que no sempre convergeixen.  Es miren de reüll, amb por de traspassar els límits marcats per la meva por.

I veig que somniar no té límits i que la realitat mai podrà ser ni tan sols esbós del que jo he projectat. Però aquesta realitat, lliure i inesperada, és la que omple el meu temps i les meves il·lusions, omple el meu futur i les melodies que imagino.

Entenc, tot i que amb massa prudència encara, que valorar allò que tinc no talla les ales al demà. Caldrà redescobrir  somnis amagats, mirar-me al mirall cada matí amb la força de la il·lusió i amb la prudència dels dubtes. Donar passes endavant i tranquil·litzar les presses que no em fan gaudir dels moments. No jutjar la immediatesa,  aprendre a encaixar les decepcions i créixer a força de caminar. El perill radica en no saber on anar, en lligar-me  les mans i amagar-me en l’autocomplaença. Diu la cançó que córrer és cosa de covards. Potser és aquesta la clau. Anar pas a pas, sense pressa, però amb la valentia de qui se sent fort i estimat, amb la determinació de qui vol ser millor cada dia i amb la seguretat del qui accepta l’error amb paciència de mare.

Obro els ulls i reconec que la màgia dels somnis d’infant no han pres la forma imaginada però, en canvi, si que han respectat el contingut. Entenc la sinceritat de les paraules com a clau de volta del futur. Somnio en mostrar-me tal i com jo sóc, acceptant-me i acceptant. Somnio en alliberar inseguretats i en ofegar judicis nascuts de l’enveja. Somnio en no somniar en tot allò que m’ha enganyat. Somnio en retrobar sinceritats emboirades per immadures actituds egoistes i perverses. Somnio en no creure’m les meves pròpies mentides i en fer sortir a la llum la veritat de mi mateix.

Escolto el batec del present amb la confiança de tot allò que ja he assolit. Amb la garantia vital de l’amor i amb la hipoteca constant dels nous reptes.

Potser he entès de cop i volta que de somniar també se n’ha d’aprendre, amb paciència i amb els peus a terra però també amb l’empenta de qui creu que hi ha utopies que es fan realitat a base d’esforç i tenacitat.

Potser he entès que en els somnis petits és on hi creix la llavor de l’aventura i dels grans desafiaments.

Potser he entès que, malgrat tot, encara val la pena seguir somniant.