Recordo, quan era jovenet (ja fa uns anys!) la il·lusió que em feia convidar els meus amics de l’escola a casa. La mare posava unes condicions prèvies que s’havien de respectar. Primera condició:Un límit de quatre amics(en realitat ara me n’adono que només eren tres ja que jo també comptava...). Segona condició: primer s’havien d’haver fet els deures que l’“hermano” ens havia enviat. La tercera condició era que a les vuit...tothom a casa seva. La mare ens preparava uns entrepans boníssims i jugàvem a pilota al passadís fins que arribava l’hora de veure el recordat Marco. Marco era un nen amb una mare a qui li agradaven els creuers de luxe, un pare metge (dels que feien revisions mèdiques pel carnet de conduir) i un mico italià anomenat Amedio (a Itàlia tots els nens tenen un mico, no hi ha gossos...) a qui, sota el meu punt de vista professional, li hauria fet falta unes sessions de logopèdia ja que sempre deia el mateix i amb la mateixa forma d’articular el so.
Marco ens agradava als nens, les nenes preferien veure la Heidi.
Heidi era una nena que no tenia mare, amb una tutora que la feia anar més recta que un escaire i un avi ermità que vivia a l’Alta Ribagorça amb un gos de quatre-cents quilos que només deia bup bup. (Tenia el mateix problema logopèdic que el mencionat simi). Heidi tenia, bàsicament, tres amics íntims: Una cabra albina anomenada “blanquita” que es passava el dia saltant de prat en prat dient “beeee”, una nena que anava amb cadira de rodes i que gràcies al formatge de la cabra, abans esmentada, va aconseguir caminar i un nen pigat,pastor i hiperactiu amb una mala llet que no s’aguantava a ell mateix. Quin panorama!! De fet, no ho expliqueu a ningú, els nens també seguíem d’amagatotis aquest culebrot animat. Sempre he pensat que si algun guionista agosarat hagués ajuntat ambdues biografies en una sola sèrie Ventdelplà no hauria tingut res a fer.
Aquest podria ser l’índex orientatiu de qualsevol festa d’aniversari d’aquella època. Ara la cosa ha canviat! M’agradaria aprofitar aquestes quatre ratlles per explicar l’experiència d’un pare a qui truquen a les deu de la nit per informar-lo que el seu fill o la seva filla ha estat convidat a una festa d’aniversari.
Actualment el mètode utilitzat per la meva mare ja està caducat. Primer de tot perquè Marco i Heidi ja han passat a la història. Si ara volguéssim veure algun capítol de les esmentades sèries hauríem d’anar a la Filmoteca de Catalunya i revisar l’arxiu. Us passo les dades de contacte per si a algú li pot interessar.
(Gran Via de les Corts Catalanes, 184-196 (Edifici la Campana) Població 08038 Barcelona Telèfon 93 298 82 60).
Però…com són les festes d’avui dia?
Parlarem bàsicament de tres models per tal de poder-los analitzar un per un amb tota mena de detalls.
MODEL 1: Festa multitudinària a un Xiqui-Park
Aquest tipus de festa és la més popular de totes. Els pares del nen que fa l’aniversari contracten el local de joc on els amics i amigues de l’infantó gaudiran d’un espai lúdic dissenyat especialment per aquest tipus d’eventualitats. (Del preu...millor no parlar-ne)
El Xiqui-Park no és un lloc silenciós. Solen tenir uns quatre-cents metres quadrats on hi encabeixen uns 4000 nens i nenes desbocats que salten durant ¾ d’hora entre coixins, màrfegues i altres estris poc perillosos. La temperatura mitjana del local pot arribar a uns 45 graus.
Mentre els nens gaudeixen del joc, uns cinc o sis monitors especialitzats i amb una cara de passar-s’ho bé que tira d’espatlles , vigilen aferrissadament que no hi hagi cap mena de danys col·laterals. Parlen als infants amb una dolçor innata i amb un to de veu adequat a la situació. Van vestits tots amb una samarreta vermella per tal de demostrar la seva autoritat en l’interior del recinte tot mostrant un somriure perdurable i encisador que ajuda a la bona convivència i a l’harmonia de l’activitat. En ocasions, si ets observador, pots veure el teu fill practicant la natació en una piscina de boles de colors (estimula la creativitat) envoltat de 300 desconeguts que comencen a tirar-li projectils de plàstic. Un bon consell és que si el veus desaparèixer no t’has d’espantar pas. Els vigilants es llençaran sense dubtar-ho per salvar-lo de les urpes de l’enemic.
Mentre això passa els pares i acompanyants són dividits en dos grups. Fumadors i no fumadors.
Els no fumadors s’asseuen en una cafeteria molt acollidora a parlar de les seves coses. Com que generalment els seus fills solen anar a la mateixa classe els temes de conversa són recurrents. Parlen de forma distesa del mestre o la mestra que els ha tocat aquest any, el comparen amb el de l’any anterior, parlen del viatge que faran a l’estiu, de les botigues de moda de la ciutat, dels 250 outlets que han descobert durant l’última setmana... Tot això ho fan mentre a la televisió hi ha sintonitzada la cadena Rac 105. (Un clàssic).
El fumadors son introduïts en una mena d’urna de vidre (similar a la del Tanatori de les Corts) situada en la que seria la part lateral de la planta. Aquesta tipologia d’acompanyant intenta comunicar-se amb els seus contertulians tot alçant el to de veu fins a límits mai imaginats. Per què? Doncs perquè aquestes urnes de vidre o metacrilat semblen Londres. Conseqüència: quan finalment, després de vint minuts, trobes la porta de sortida...no saps amb qui has parlat. No l’has vist.
El següent pas és el retrobament entre els fumadors i els no fumadors. Els fumadors quan interaccionen amb els que no ho són sempre utilitzen la mateixa frase: Ho haig de deixar ja! Els altres els animen i els parlen d’un conegut que fumava tres paquets diaris i que va aconseguir deixar el vici gràcies a una sessió d’hipnosi.
Però aquí no s’acaba tot. No! Una veu en OFF, molt agradable per cert, informa els acompanyants del nen que celebra l’aniversari, que ja ha arribat l’hora de berenar. Aproximadament ja són les 7 de la tarda. El menú que ofereixen? De primer una salsitxa de Frankfurt freda, de segon pastís de xocolata i de postres una meravellosa bossa de llaminadures (generalment caducada).
Una vegada s’han bufat les espelmes els vigilants de la piscina es disfressen de pirates i situen el celebrant en un tro reial. Aleshores i sota l’esguard de la música del canal Super Tres tots els altres vint-i-quatre companys d’aula es postren, un per un, als peus d’aquell nen (que potser no els hi cau bé...)per tal d’oferir-li un present. Crec que la música de “las muñecas de Famosa se dirigen al portal....” seria encara, més escaient.
El reietó comença a obrir els regals de forma compulsiva mentre el seu pare ja està pensant en canviar-se de pis per tal de poder-los encabir. En resum: la festa acaba amb 25 nenes i nens suats i amb uns pares contents fins a la medul·la per haver fet feliç el seu hereu.
MODEL 2: Anem d’excursió a un parc.
Aquesta modalitat és més sana que l’anterior i promou ,en gran mesura, la comunicació entre els progenitors ja que, aquests, no han de ser separats per qüestions de vici.
Els pares que munten la festa han avisat a la resta que a les 5 de la tarda començarà l’activitat. Fa un bon dia. El sol apreta i a les 6 de la matinada el pare del nen es trasllada al parc per reservar les dues úniques taules que hi ha. El vigilant del parc el mira amb mala cara però no li diu res. Ell, armat amb serpentines, tires de paper amb forma de vaixell i altres elements indispensables per al bon gaudi dels convidats, comença a trepar pels arbres catalogats per l’Institut de Parcs i Jardins de la ciutat, mentre una àvia que està passejant el seu gosset, se’l mira tot pensant que aquest món ja no és el que era.
Una vegada ha acabat la part més perillosa de la preparació, el pare de la criatura s’asseu suat i adolorit en un banc de pedra poc còmode i comença a bufar els 37 globus que la seva dona ha comprat per a l’ocasió. Mentre el mascle reproductor defensa el seu territori, la femella es passa el matí a la cuina preparant sandvitxos de paté “La Piara” per als 25 angelets que a la tarda endraparan com a lleons.
Són les cinc de la tarda, comencen a arribar els convidats i tot està preparat. Per tal de fer més enriquidora l’activitat han contractat un animador sociocultural que explicarà contes i cantarà el “vella xiruca” per tal que els nens s’ho passin d’allò més bé. Però els nens no hi són. On són?
Tres o quatre estan enfilats als arbres i són renyats pel vigilant de parcs i jardins, deu o dotze juguen a futbol a la zona del pipi-can i la resta estan repartits pel parc jugant a cuit i amagar.
Mentre això passa els pares s’inflen de menjar sandvitxos de paté “La Piara” tot fent saber als altres que aquesta nit ja no soparan.
El tema dels regals funciona més o menys com en el model 1 amb la diferència que el nen que celebra l’aniversari no està en un tro sinó sobre una paperera.
MODEL 3: Quatre amiguets vindran a casa.
Aquest és el més pràctic tot i que no és el més estandaritzat. Quatre nens arriben a casa teva, no et diuen ni bona tarda i es posen a jugar a la Wii fins les vuit de la nit. No fan soroll, no es comuniquen i els pares, quan els venen a buscar, no passen del portal. Com a molt els convides a un Nespresso per tal que vegin el nivell socio-econòmic amb el qual convius.
En resum: Enyoro en Marco, la Heidi i fins i tot l’Amedio. I ara més que mai penso que la meva mare és molt intel·ligent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada