El laberint

Educar, avui més que mai, és un laberint de contrarietats digne d’estudi. Un laberint on hi conviu la bona voluntat, la manca de temps i la poca capacitat de ser crítics amb nosaltres mateixos. Abans es confonia el respecte amb la por, la disciplina amb actituds dictatorials i les bones maneres amb una rectitud que capava la llibertat individual i la llibertat de pensament.

Ara, per sort, això ja no funciona d’aquesta manera. De forma incipient, més embrionària que no pas real, comencem a entendre que la cultura de la por condiciona la reacció.

Si ens movem en  paràmetres de por estarem interaccionant amb infants condicionats per la projecció de la nostra imatge.

Aquí radica el primer error.

Quan eduquem, tant si som pares com mestres, hem de respectar, per sobre de tot, el protagonisme de l’infant en el seu projecte de creixement. És seu i, tot i que hi hem d’intervenir (educar),no hem d’oblidar mai que a la llarga i a la curta hi ha decisions que només ell podrà prendre.

Decisions en l’actitud, en la motivació, en la forma i en el contingut.

No ens enganyem, moltes vegades mirem de reüll altres models educatius que segurament van funcionar en el passat. Els mirem amb una certa enyorança. Fins i tot, amb el temps, els idealitzem.

No volem que els nostres fills cometin els mateixos errors que hem comès nosaltres. Fins i tot l’estricta disciplina en la que molts vam ser educats i de la qual ens queixàvem enèrgicament quan érem joves ,ara,  és motiu de lloança.

Frases estandarditzades  com ara: “ho tenen molt fàcil” o la típica “...ara no valoren res...” defineixen perfectament el que està passant. Tendim a responsabilitzar les generacions actuals dels mals de la nostra societat tot obviant que som nosaltres els que els hem educat.

Volem que l’entorn sigui més exigent  però, en canvi, en el caliu de la llar, consentim.  Protegim la camada amb tanta passió que oblidem tenir en compte el concepte d’objectivitat.

Per què passa això?  Els estimem massa? No volem que pateixin?

Per un costat protegim, disculpem i acceptem actituds totalment indefensables. Per altra banda pregonem als quatre vents (per tal que tothom se n’assabenti) que això ja no funciona com abans, que l’escola ja no és el que era i que el vaixell s’està enfonsant.

No serà que, en el fons, no acceptem la dimensió imperfecte dels nostres fills? No serà que ens costa acceptar les dificultats concretes dels nostres fills? No serà que el nostre ego no ens permet parlar obertament del que funciona i del que no funciona? No serà que volem que altres ens facin la feina?

De portes enfora:

Si el nen no va bé en aprenentatges diem: “és que no ha tingut sort amb la mestra d’aquest any!.

Si el nen no ens fa cas diem:  a l’escola no els marquen prou, abans no m’ho feia..!

Si el nen és un mal parlat: això ho ha après al pati!

Si ens hi barallem a l’hora de sopar diem: és que a l’escola ja no ensenyen hàbits!

Si....

Pilotes fora!!! Jo pago per tal que me l’eduquin! Només faltaria.

Per sort, i no voldria entrar en la temptació de la demagògia, ara, als alumnes els cridem pel nom de pila. Aquest fet és més important del que pugui semblar a primer cop d’ull. Aquest és el primer signe de que alguna cosa està canviant. La relació entre mestre i alumne, entre pares i fills, ha evolucionat i ara ens movem en termes de confiança. Aquesta confiança no està enfrontada a la manca de respecte. Ans al contrari. Aquesta confiança fa que ara es puguin treballar altres aspectes bàsics com la relació amb l’entorn, la sociabilització de l’infant i per sobre de tot la comunicació.

Hi ha una maniobra bàsica en el món de la nàutica anomenada ciaboga que consisteix a fer girar el vaixell en el mínim espai possible. Aquesta no és una maniobra fàcil. Has de tenir en compte no només la longitud de la nau sinó també altres aspectes com la direcció del vent, el rumb d’agulla, el rumb vertader i la correcció.

Els educadors del segle XXI (pares i mestres) es troben en  una constant  ciaboga  on els paràmetres necessaris per a realitzar-la amb qualitat no són sempre del tot clars. Els vents que ens afecten són variables i canviants. Les condicions del mar ens són adverses en moltes ocasions i al GPS se li han acabat les piles. Clar que sempre ens queden les estrelles marcant el nord i la mà sàvia del patró, sempre ens queda la valentia del grumet i la perspicàcia del maquinista que és capaç de solucionar qualsevol averia.

Davant del dubte: treball en equip. Però per  fer-ho com cal s’ha de saber en quin equip es juga. Segons quin sigui el rival haurem de variar la tàctica per tal de no perdre el partit. No oblidem, però, que no som nosaltres els qui hem de marcar els gols. Podem donar pistes de com fer-ho però mai i sota cap concepte podem sortir al camp i fer la feina que no ens pertoca.

Segur que perdrem partits, segur que les primeres vegades el vaixell no virarà com nosaltres volem, però aquesta és la realitat. No la nostra realitat, sinó la realitat dels nostres fills.

El laberint és feixuc i dificultós però té sortida. Sempre té sortida. El més difícil de tot és acceptar que no som nosaltres qui l’hem de trobar. L’única recepta vàlida és, i ha estat sempre, educar el criteri propi. Educar en la llibertat...i cridar els nens....pel nom de pila...