Valorar el que tenim i defensar el que és just

Valorar el que tenim i defensar el que és just.

Fa uns anys ningú es plantejava situar l’escola dins del que podríem definir com a món empresarial. Més aviat se la valorava com una entitat amb vida pròpia però allunyada dels models  que, de forma incipient, ens descobria la nova societat capitalista.

Han passat els anys i, fent una lectura objectiva de la realitat actual, podem denotar que totes aquelles escoles que han estat capaces de gestionar-se econòmicament i humana com una empresa a l’ús i amb un projecte educatiu sòlid i atractiu, han sobreviscut d’una manera prou digne a la creixent competitivitat existent en el sector. L’escola petita, de barri, amb bones intencions i molts valors, però amb una gestió més semblant a la d’un grup escolta que no pas a la d’una empresa com cal, han anat perdent plomes o desapareixent. Segurament, amb elles, ha desaparegut també, un model vàlid i necessari.

Les que han sobreviscut no tenen més remei que actualitzar constantment el seu projecte per tal de fer-lo atraient i innovador per a les futures generacions. Si no ho fan així, si no són prou agosarades per replantejar de manera constant els seus objectius tot adequant-los a les necessitats del moment, si no aporten un valor afegit, acabaran perdent forma i emmalaltint per si mateixes.

Qui ha d’aportar aquest valor afegit són els professionals que dia  a dia treballen en les escoles de manera professional.

Però...això és sempre així?

Treballar en una escola requereix d’una formació pedagògica i psicològica que ha d’anar-se amarant d’una formació constant que actualitzi les eines necessàries per portar endavant els reptes de futur, però també requereix d’un concepte bàsic en totes les feines però especialment sensible en el món educatiu: Ganes de treballar.

Els adults ens queixem constantment de que els infants no valoren el que tenen...però ho fem nosaltres? Convenis col·lectius, sindicats, drets i  deures dels treballadors.. tot correcte!

Però... i l’actitud del treballador davant l’oportunitat de poder treballar?

Sí, perquè no ens enganyem, treballar és una oportunitat de dignificar-te com a persona, una oportunitat de creixement personal i una necessitat bàsica per al manteniment econòmic de la unitat familiar.

Drets i deures...o només drets?

Hi ha qui ho confon. Hi ha qui confon drets amb deures. Aquí radica un dels càncers més mortífers per al món educatiu. Ser educador no és una feina normal i corrent. Un mestre no només signa un contracte amb l’empresa, signa un contracte amb tots els alumnes que passaran per les seves mans. Signa un contracte amb la societat.

El mestre que va mirant constantment el rellotge i que no perd de vista la porta d’entrada, el mestre que fa hores com un robot sense cap més objectiu que el de cobrar la nòmina a final de mes i aprofitar les llargues vacances de les que disposa és un mestre gripós en l’actitud i poc professional en la seva responsabilitat.

Per què? Doncs perquè estem treballant amb material altament sensible. De la nostra actitud davant la feina dependrà gran part del model que heretaran les noves generacions.

Hi ha qui s’amaga en els drets i obvia els deures. Aquest model de treballador sempre està queixós, no està d’acord amb res i intenta empeltar el seu model en els qui l’envolten. No actua mai sol, busca recolzament i divideix. Posa pals a les rodes al treball en equip. Aquest tipus de treballador mostra dificultats a l’hora d’acotar el gep però sempre intenta caure de quatre potes i saludant al públic. Molts d’aquests, a sobre, volen medalles!

Hi hauria d’haver un conjunt d’ actituds bàsiques que també s’haurien d’ensenyar a les facultats de magisteri i que semblen una mica oblidades.

La capacitat de treball en equip, la capacitat d’avançar-se a les necessitats del dia a dia, el saber moure’s en un entorn de confiança, el valorar i estimar la feina, la capacitat de donar un plus quan sigui necessari, la capacitat d’acatar ordres, la capacitat d’escolta i el dret a ser escoltat...i un llarg etcètera de posicionaments constants que farien molt més engrescadora la feina diària.

Potser em tiro pedres a l’esquena, però els mestres també hauríem de tenir la nostra itv anual, també hauríem de ser avaluats en les nostres particulars competències bàsiques.

Per sort aquest no és el model estandaritzat. Per sort la gran majoria de professionals saben el que fan, el que han de fer i actuen en conseqüència. Però, no ho podem negar, la incidència en els alumnes i en l’escola del qui entra a classe com si anés a comptar pinyols d’olives, és potencialment perillosa per l’esdevenidor. 

L’única solució passa per practicar amb l’exemple. Els vividors de l’educació sempre han existit...però no poden guanyar la partida.

Si ho fan....l’escola ja no serà ni empresa ni escola. Serà un museu de cera.

Cal valorar el que tenim i defensar el que és just.