20 de maig 2010

Què podem esperar de l'escola?

Què podem esperar de l’escola?
Definir quin és o quin hauria de ser el paper de l’escola actual s’està convertint en un exercici quimèric que no sempre arriba a bon port.
De models educatius n’hi ha molts i diferents depenent de quins siguin els objectius que es vulguin assolir. Ens movem entre un ventall de propostes diverses on es prioritzen aspectes com l’aprenentatge de les llengües estrangeres, les creences religioses, la tipologia de família que conforma l’escola, els resultats a la selectivitat, el tipus de professorat...i un llarg llistat de factors cabdals que realment, el que cerquen, és l’excel·lència de l’alumne en acabar el seu cicle formatiu. Aquest, no ens enganyem, és un objectiu lícit i poc criticable. Tots volem el millor per als nostres fills.
De fet, les famílies, es mostren cada vegada més exigents a l’hora de valorar quina escola escollir. Però, realment encerten en els criteris d’elecció?
Què hem d’esperar de l’escola on portarem els nostres fill?
En primer lloc l’escola ha de tenir projecte propi. Un projecte clar, consensuat i amb les eines necessàries per a dur-lo a terme. Un projecte adequat a les necessitats actuals dels alumnes, que no són – ni de bon tros- les mateixes que vam tenir nosaltres. Un projecte fonamentat no només en la mera transmissió de coneixements sinó també en el coneixement profund de cada alumne per tal d’acompanyar-lo en el seu camí de creixement integral. Un creixement evidentment cultural però també un creixement com a persona social que el faci capaç d’afrontar els reptes que el futur li té reservats.
Vivim en un entorn absolutament competitiu on es tendeix a la individualitat i a un cert egocentrisme que obstrueix la visió global de la societat. Així doncs, aquest projecte educatiu ha de promoure una competitivitat ben entesa. Una competitivitat basada en el respecte vers els altres, amarada d’ètica quotidiana i dissenyada a partir del respecte, la crítica constructiva i la capacitat d’escolta tot guiant els alumnes vers la sociabilització, tot nodrint-los d’eines com la solidaritat i el treball en equip.
L’escola no ha de ser un espai competitiu, ans el contrari, ha de conformar-se com un hàbitat d’aprenentatge comú on els alumnes potenciïn les seves capacitats en un ambient acollidor, compartit i exigent.
Educar en l’autoexigència ha de tornar a estar de moda. Cada vegada ens trobem amb més infants incapaços de plantar cara als més petits obstacles. No hi estan prou entrenats. Cal re- introduir la cultura de l’esforç, el sentit de la responsabilitat i de les bones maneres. Cal que els alumnes siguin capaços de gestionar les seves capacitats des de la descoberta del treball i la dignificació del mateix.
El projecte ha de ser innovador, ferm en els objectius però prou manejable a l’hora d’adaptar-se als constants canvis que haurà d’afrontar.
On hi encabim la disciplina?
L’escola actual no ha de responsabilitzar-se d’allò que no li pertoca. L’escola no ha de cobrir els espais que l’entorn familiar pugui deixar buits. L’escola no pot jugar a fer de pares. El que sí ha de fer l’escola és crear entorns de cooperació, de confiança i d’assessorament psicològic que faciliti el treball compartit entre educadors i famílies. Si aquesta confiança es trenca, si els pactes inicials no es transporten a la realitat i queden en paper mullat, probablement, ens mourem en terrenys pantanosos que no ajudaran a la bona evolució de l’alumne. Aquí hi entra el concepte de disciplina. Treballar els hàbits i per sobre de tot els límits, ens portaran a una millor definició del concepte de disciplina. Un concepte en desús, criticat constantment, antagònic a l’actual forma d’educar però en cap cas caducat. Una disciplina portada a l’extrem no educa. Una disciplina que neixi del criteri propi fa créixer.
El projecte educatiu no ha de ser, en cap cas, auto complaent. L’escola no s’escapa de l’oferta i la demanda. Si no es treballa bé el vaixell s’enfonsa i les conseqüències poden ser catastròfiques. L’escola que no se sap definir a si mateixa, l’escola que avança sense un rumb clar i que no és capaç d’autoavaluar-se constantment, no només està destinada al fracàs sinó que és un perill potencial per a tota la comunitat que la conforma.
Les escoles que basin la seva actuació en la objectivitat, que creguin en el projecte que han de portar a terme, que estiguin obertes als nous reptes, receptives a les propostes i disposades a treballar vers una societat més justa i equànime, seran, sense cap mena de dubte, pedres angulars d’un futur millor.
Les escoles mercenàries en el seu plantejament, grises, immòbils, atrapades en un passat autocomplaent i amb projectes obsolets i en blanc i negre, no tenen més futur que el desert de la feina mal feta.
Estem en moments de crisi però també d’oportunitat. La crisi no només és econòmica, és de valors i de criteris. I en temps de crisi, l’escola hi té molt a dir.
Aquesta és la seva responsabilitat i la millor resposta a la pregunta inicial.
Podem demanar a l’escola que faci només d’escola...però que ho faci bé.