Per què la gent no va de cara?

Diuen que la línia recta és la distància més curta entre dos punts.  A tots els que hem passat per l’escola ens ha quedat clar aquest concepte tan simple i entenedor. No hi ha res a dir. Si vull anar de Barcelona a París agafo l’autopista AP7 arribo a la Jonquera i després només em quedarà incorporar-me a l’A6B per arribar a la capital francesa. Aquest viatge surt per uns 158’81€ segons la Via Michelin (63’50€ de peatge + 95’31€ de benzina). Fins aquí tot correcte. Fàcil!

...Bé, fàcil del tot no. Recordo un viatge que vaig realitzar l’any 2000 a Poitiers (Futuroscope). Vam agafar la ruta abans esmentada.  En parar en una àrea de servei a prendre un cafè i mentre parlàvem de com anava el viatge un camioner nascut a Múrcia va començar a riure’s de nosaltres. En un primer moment em vaig mig empipar però en veure que l’home insistia, li vaig preguntar què era el que el feia tan feliç. Em va dir, mig plorant de tant riure, que Marsella quedava només a 57 km de l’àrea de servei!

En resum: No havia agafat la ruta més curta per arribar a Poitiers. Aquell home encara riu.

Poso aquest exemple com a introducció al concepte sobre el que avui  voldria reflexionar.

Són tantes i tantes les vegades que donem voltes i voltes per arribar a un objectiu concret que, a vegades, acabem oblidant fins i tot quin és l’objectiu.

Per què la gent no va de cara? No ho he entès mai. Anar de cara i dir les coses tal i com tu les penses no ha de ser necessàriament sinònim de mala educació o de poca sensibilitat. El desgast que ens suposa haver de dissenyar cada vegada un discurs adequat per tal que l’interlocutor no s’ofengui o per tal que acabi rendint-se als nostres desitjos, és feixuc i , en certa manera, ens allunya de la realitat.

És el perill de la paraula. A vegades juguem a la carta amagada i això no és del tot just. Ah! I per no parlar de la crítica per l’esquena, despietada i feridora. Mai m’he refiat d’aquells que diuen que no han criticat mai a ningú. Jo no m’ho crec! La crítica vers els altres forma part de l’essència de l’ésser humà! Qui no ho accepti tendeix al fariseisme més radical.

Jo sempre he preferit que si algú m’ha de criticar alguna cosa ho faci a la cara i no a l’esquena. La persona que és capaç de dir-te el què pensa de tu –encara que no t’agradi- mereix , almenys, ser escoltada. Aquesta persona és fiable. No t’enganya. No juga  a la carta amagada. És com la història que sempre m’explica un gran amic meu. Diu que un dia es va aixecar pel matí i no li feia mal res, estava en forma! Però a mig matí i sense adonar-se va veure que a l’esquena hi tenia set o vuit dagues clavades!! I sense sentir dolor!! Segurament –mai li ho he preguntat- algú no li havia anat de cara...

És que som complicades les persones! Quantes vegades per no dir un “No hi estic d’acord”, o un “Penso que això ho podríem fer així...” ens hem complicat la vida fins extrems insospitats.

Clar que tot no és tan fàcil. Sempre et trobes el típic personatge que no està mai d’acord amb res. Que si tothom o veu blanc, ell ho veu negre, que si vols anar a bavor ell vol anar a estribord ...Uff quin estrés! No seria més fàcil intentar posar-se en el lloc de l’altre abans d’opinar taxativament sobre un tema concret?

No podem pretendre tenir sempre la raó en tot, però d’aquí a treballar en l’obscuritat i el misteri per tal de sortir-nos amb la nostra hi ha una diferència substancial: l’ètica i la moral.

Hi ha un altre tipus d’espècie perillosa que no va de cara i és molt verinosa. Aquesta espècie no va estar classificada per l’amic Darwin. Jo l’anomenaria “camaleonis viperinium”. Sí! Aquests són molt perillosos perquè no els veus a venir. S’amaguen entre els sentiments, s’apropen a tu en silenci, et guanyen la confiança i...quan tens un moment de debilitat....Trasss! Ja s’han fet amb el control!

El camaleonis viperinium utilitza una tècnica de caça molt peculiar. En un primer moment t’omple d’elogis i sempre et dóna la raó. Et fa pujar l’autoestima fins al cel. Quan et té confiat com un pollet, t’abraça i et dóna calor. Comparteix amb tu les seves intimitats, els seus secrets...i després, quan estàs anestesiat del tot t’inocula el verí sense que puguis fer res per fugir. Ets seu!!!! Quin perill que té aquesta espècie. Històricament els biòlegs sempre l’han situat en la llista dels animals en perill d’extinció però mai acaba de desaparèixer. Sempre n’hi ha algun que campa pel teu voltant, silenciós, amatent i amb el verí preparat!!! Aquest: Tampoc va de cara.

Un altre model feixuc i resistent és “l’inconscientis constrictor”. La diferència amb el “camaleonis viperinium” és que a aquest si que els veus a venir. Aquest va de cara! El problema és que li troba excessiu gust en fer-ho. 

“L’inconscientis constrictor” abat les seves víctimes per cansament. Les esgota de tant dir les coses a la cara. No té límit. Fustiga la psique de la pressa de forma constant i amb un discurs repetitiu que, moltes vegades, no entén ni ell mateix. La finalitat? Que li acabin donant la raó per tal que calli d’una vegada. “L’inconscientis constrictor” és un caçador de llarg plaç. No té la velocitat d’altres mamífers però, més sovint del que pugui semblar, aconsegueix els seus objectius. De fet, aquesta espècie, descendeix del famós “perrum hortelanum”. (Ni hago ni dejo hacer...)

El món no gira, moltes vegades, tal i com nosaltres voldríem, i això ens obliga a fer un constant esforç de reajustament que moltes vegades acaba amb les poques energies que ens queden a l’hora d’afrontar el dia a dia. Ens sentim perduts, dubitatius i amb poc esma per plantar cara a la realitat i afrontar amb convenciment i seguretat tots els misteris que ens té preparat el pas del temps. No només això conforma la nostra realitat sinó que a sobre hem de restar amatents als atacs de les espècies abans esmentades.

Sempre he cregut que el món seria millor si la gent anés de cara. De cara però amb honestedat. Sense uns valors personals que ens indiquin on habiten els límits de la prudència i del respecte, l’anar de cara es pot convertir en una arma perillosa.

De tota manera no voldria articular un discurs pessimista. Sempre he cregut que la fruita acaba caient de l’arbre. Potser sóc ingenu (segur), però sempre m’han agradat les pel·lícules que acaben bé. On els bons, són molt bons, i els dolents acaben enfangats fins a les orelles.