Educar un fill no ha estat ni és una feina fàcil. En primer lloc perquè per més que hi posis voluntat no hi ha un manual que et guiï a l’hora de relacionar-t’hi, perquè no tens clars quins són els límits que has de marcar i això fa que moltes vegades hagis d’actuar a ulls clucs deixant que la mare intuïció s’esmerci en fer-te un favor.
I el pitjor (o millor) de tot és que l’experiència –quan hi interaccionem- no és un grau. Les receptes que fem servir amb el primer fill no ens serveixen amb el segon i si hi ha un tercer o un quart...entrem en la dimensió desconeguda.
Això conforma la màgia de ser pares. Se’ns demana ensenyar, educar i marcar el camí mentre nosaltres també estem aprenent com i quina ha de ser la nostra funció.
Si tot això ho mesclem amb una dosi de subjectivitat, amb una dosi de lligam afectiu i amb una dosi de sobreprotecció tenim com a resultat un laberint de sensacions, d’inseguretats i de dubtes que, alguna vegada, no ens deixa dormir del tot tranquils.
Aquí no acaba tot. Mentre intentem lluitar contra aquesta constant pluja d’interrogants, sempre apareix el típic gurú de la paternitat que t’explica com ho has de fer.
Que si els protegeixes massa, que si us heu de quadrar més a l’hora de fer els deures, que si el nen menja poc, que manca disciplina, que aquest nen és un desendreçat, has vist com va vestit?
En aquest moment – que ja comença a la clínica quan tothom t’ensenya com has de canviar el bolquer- neix en tu un sentiment d’inseguretat i d’ineptitud que t’acompanyarà durant els primers anys. Té conya la cosa, perquè a algun d’aquests que ara t’aconsella ( a sobre té la barra de dir que ho fa pel teu bé...) m’agradaria haver-lo vist en acció quan li va tocar a ell.
El millor de tot, però, és quan vas a l’escola a parlar amb la seva mestra i et diu que tens un angelet de fill. Que no se li ha de cridar mai l’atenció, que menja bé, que és endreçat i molt respectuós amb el seu entorn.
Tu dissimules i comentes que a casa el nen és un solet, que no li has de repetir mai les coses dues vegades, que té l’habitació molt endreçada....
Ho comentes orgullós i et poses una medalla per la feina ben feta mentre penses interiorment com et fa suar la cansalada cada tarda quan arribes cansat a casa, quan no vol fer els deures perquè vol jugar a la WII, quan has de cridar com en Tarzán per tal que vagi a la dutxa, quan no vol anar a dormir perquè juga el Barça (a les 22’00h!!!!)....
Ah! I quan arriba l’època dels primers exàmens i et poses a estudiar amb ell les comarques de Catalunya, la divisió per dues xifres.... i penses que a tu tampoc t’agradava fer els deures però en canvi li has de dir que gaudies fent-ho. Quan li dius que ha de treure bones notes mentre recordes la cara del teu pare quan arribaves amb els informes.....
Quina bogeria això de ser pare! Tens la sensació que mai ho fas prou bé. I ara, que s’ha posat de moda analitzar fins l’últim detall de l’evolució del teu fill... Li fan test a totes hores, que si no pronuncia correctament “l·l geminada” i això en un futur li pot comportar un trauma, que si la seva motricitat fina no és prou regular i això vol dir que afectivament té alguna llacuna en la comunicació amb el seu entorn....
I el portes al pediatra i et diu que li hauràs de posar 89 vacunes, que cal donar-li vitamines perquè les ungles les té rosadetes i això li afectarà en el rendiment escolar.....
Quina bogeria no?
Recordo un comentari que em va fer un familiar proper quan em vaig casar. Em va dir que casar-se era perfecte, que estaria amb la persona que estimava, que tot seria idíl·lic ...però que quan tingués el primer fill...em faria home!!!!
Quanta raó que tenia!!!
Per sort, no tot és tan caòtic. La relació amb els fills no és fàcil però és plena de moments genials, divertits i on et sents orgullós de com són i de la feina que estàs fent. Una abraçada abans de dormir, un secret a mitges, quan et comenta una cosa que li ha passat a l’escola...
Els fills formen part de nosaltres mateixos. No són una realitat aliena, són el nostre aire i en moltes ocasions ens ajuden a relativitzar tantes i tantes coses...
Els fills en ocasions ens recorden que el cel és blau dins de la grisor del dia a dia. Pel teu fill faries el que fos i aquesta sensació no s’aprèn, neix en tu des del primer moment en que el ginecòleg te’l posa als braços.
El ginecòleg! no voldria deixar de fer un comentari al respecte.
El ginecòleg és aquell home que et fa anar a la consulta durant l’embaràs i que només parla amb la teva dona. A tu no et fot ni cas! Ets un zero a l’esquerra.
En aquest aspecte, però, jo vaig tenir sort. Quan parlava de la necessitat d’anar al curs -mal anomenat- pre-mamà(...i el pare que hi pinta?) em va dir que, ni em broma volia que jo hi anés vestit amb xandall de colors i fent les respiracions per evitar el dolor produït per les contraccions! Ni en broma! Em va dir aquell savi del món dels parts! De tota manera només imaginar-me la pinta que faria jo amb un xandall de colors...crec que no ho hagués pogut suportar!)
Tota aquesta amalgama de situacions conformen el dia a dia de qualsevol pare. No és fàcil però no ha estat per a ningú. A vegades volem que els nostres fills no cometin els mateixos errors que nosaltres, ens hi projectem en excés. Amb això si que cal anar amb compte. Nosaltres no som escultors de res. Som pares. Són ells el qui han d’anar dissenyant el seu camí tot i que nosaltres ens haguem de mossegar la llengua moltes vegades. Nosaltres aconsellem, acompanyem i en ocasions decidim per ells, però si no els ajudem a crear la seva personalitat i la seva manera de pensar, si no fomentem el seu criteri propi, més que fills estem creant fotocòpies nostres retocades amb Photoshop.
Ser pare no és fàcil però no oblidem mai que ser fill tampoc ho és. Si tenim una mica de memòria segur que ho entendrem.
1 comentari:
tasca, com molt be dius val molt la pena !! cal no oblidar que tots intentem millorar algun aspecte que no ens ha agradat de la nostre educació i per tant ...no dubteu en que estem "millorant l'especie"
endavant XAVI
K-PI
Publica un comentari a l'entrada