Treballar en equip: reptes i projectes

Treballar en equip no és fàcil i ho sabem tots. La constant presa de decisions que cada dia ens embolcalla i ens transporta a espais de discussió i de desacord, fa que a voltes ens trobem immersos en situacions de difícil solució tot i que moltes vegades la transcendència del debat sigui , senzillament, anecdòtica.

No ens enganyem, són moltes les ocasions en les que la defensa aferrissada d’arguments es confon amb la defensa personal de la parceleta que tenim atorgada, obviant el criteri professional i objectiu amb el que hauríem de basar la nostra opinió.

Rellegint Einstein (Per què el socialisme?, 1949) podem trobar una pista de la raó més evident d’aquesta confrontació personal existent entre el jo social i el jo individual:

“L'home és, alhora, un ésser solitari i un ésser social.

Com ésser solitari, procura protegir la seva pròpia existència i la dels quals estiguin més propers a ell, per a satisfer els seus desitjos personals, i per a desenvolupar les seves capacitats naturals. L'individu pot pensar, sentir, esforçar-se i treballar per si mateix; però ell depèn tant de la societat en la seva existència física, intel·lectual i emocional que és impossible concebre'l, o entendre'l, fora del marc de la societat.”

No ens enganyem, quantes vegades després, d’haver mantingut una lluita aferrissada en la defensa del nostre pensament, hem reflexionat des de la calma i el criteri objectiu i ens hem adonat que el desgast produït ha estat excessiu? Quantes vegades hem abaixat el cap interiorment per acceptar que l’altre interlocutor tenia la raó?

Segur que ho hem fet en diverses ocasions, la passió i l’egocentrisme no van lligats inexcusablement amb la ineptitud.

Reflexionem, però, si després d’aquest exercici hem estat capaços de fer públics els resultats del mateix. Ah! Això ens costa més! Fer palès el nostre error és el més difícil del procés.

Aquí apareixen els lideratges. Lideratges que, generalment, no han estat creats per la tinença d’un càrrec o estatus concret sinó, més aviat, per una valoració de l’entorn formada des de la moral, l’ètica, l’emotivitat i un llarg etcètera de silogismes que moltes vegades se’ns mostren poc entenedors i misteriosos. I aquesta sí que és una batalla perduda. Contra el pensament interior, sensitiu, i contra la reacció que provoquem en els altres no podem fer més que acceptar-la o intentar emmascarar-la amb dobles façanes que a la llarga no ens faran cap favor. Ans al contrari, complicaran inexorablement la situació.

Treballar en equip va molt més enllà de la discussió o del mer desacord. Treballar en equip i liderar decisions requereix de reflexió, de mesura, de control sobre el nostre discurs i per sobre de tot depèn de la capacitat de posar-se en la pell de l’altre, de la capacitat d’escolta i si s’escau, de la capacitat d’acceptar l’errada com a part del nostre procés d’aprenentatge. D’aprenentatge, sí! Perquè no hi ha ningú que porti incorporades de sèrie les eines necessàries per afrontar totes les situacions amb les respostes i arguments més adients.

Com éssers individuals tendim a criticar les decisions que no compten amb el nostre beneplàcit. Els límits a aquesta crítica són diversos. Partint de la base que la crítica constructiva ha de ser, en principi, bona, són moltes les ocasions en que caiem en la principal errada a l'hora de gestionar la situacions: Portem la confrontació professional a l’àmbit personal. Confonem la diversitat de punts de vista amb un atac frontal i punyent contra el nostre pensament i contra la nostra persona.

Entenc el treball en equip com aquella eina que ens ha de dur a un bé comú. A portar a bon port un projecte compartit. La definició clara d’aquest projecte i l’acceptació de que els camins per a portar-lo a terme, seran en moltes ocasions feixucs i conflictius ha de ser el pal de paller en la recerca comuna de l’èxit. Un treball compartit on cadascú faci la guerra per la seva banda està condemnat al fracàs més estrepitós.

Liderar no ha estat mai fàcil. La història és plena d’exemples de grans líders que no han esta acceptats ni compresos i que s’ han estavellat contra murs egocèntrics i contra interessos ocults que només s’han dedicat a posar pals a les rodes en lloc de construir, arromangar-se i donar suport al projecte. Voldria fer èmfasi en un dels aspectes que em semblen bàsics al respecte. Si l’equip de treball no es creu i no es fa seu el projecte, si no el defensa i no li dóna suport incondicional a la primera tempesta el vaixell farà aigües.

Defensar i donar suport no és sinònim de pensament únic, no és la mort del pensament crític ni la vida del pensament dictatorial. És, senzillament, la lluita aferrissada per portar a bon terme una fita, un objectiu o un somni que possiblement ens farà a tots millors.

Benauradament el temps i la història dóna i treu raons. Malauradament moltes vegades ens deixem endur per la impaciència dels resultats a curt termini i no som capaços de donar una petita passa que ens durà a un millor futur. Cal viure el present treballant i valorant cada passa, cada encert i cada errada, però per sobre de tot valorant l’equip i definint projectes.

Prendre decisions no ha estat mai fàcil. Ni ho és ara. La capacitat de decidir va sempre acompanyada de la possibilitat d’equivocar-se, de ser criticat i de solitud. El procés té un risc. La valoració que l’entorn farà de nosaltres no sempre ens agradarà. Però no ens equivoquem, decidir és una responsabilitat però és de valents. Veure el temporal des del balcó de casa és molt diferent que estar al vaixell arriant les escotes. No és just contemplar i criticar. És més lloable decidir i remar fort amb el perill d’equivocar-se. La solitud de l’errada es paeix millor si és solitud compartida.