Educar en la individualitat

Cadascú de nosaltres porta una motxilla plena d’experiències positives i negatives que, vulguem o no, ens han marcat en la nostra petita història quotidiana. Segurament, si poguéssim treure la pols al llibre en blanc de la nostra vida, trobaríem quatre o cinc moments o experiències que han deixat una petjada el suficientment important com per configurar, ni que sigui residualment, una petita part de la nostra personalitat i del que som ara. Potser una paraula, una mirada, la mort d’un ésser estimat, una sensació, un adéu, un mestre...

D’això estem fets i gràcies a això seguim creixent i redescobrint parts de nosaltres mateixos que mai hauríem imaginat.

Aquest camí realitzat ha estat envoltat d’una aureola social i relacional que ben segur no ens ha pogut deixar indiferents. Aquest camí de creixement personal comença dins del mateix ventre matern, amb les sensacions, els soroll, el batec del cor de la mare...

El fet d’haver estat creats envoltats de sensacions ens ha fet , i ens fa encara, dependents de la comunicació, de la paraula i de la gestió emocional. No podem oblidar, però, que la interpretació d’aquest entorn sensitiu i de totes les petites o grans experiències que hem hagut d’afrontar, ha estat un procés personal i únic.

Creixem, avancem i per tant aprenem. Descobrim que naveguem entre dos entorns educatius que, tot i que a voltes, segueixen el mateix camí, no sempre estan d’acord. Parlo de l’educació que rebem tot interaccionant amb el nostre entorn i de l’educació pròpia i individual que és fruit, bàsicament, de la comprensió i de la interpretació que fem en el nostre interior de tot aquest garbuix constant d’ítems i estímuls que conviuen amb nosaltres sense demanar permís ni picar a la porta.

És per aquest motiu que l’educació haurà de reajustar-se una vegada més i reconèixer-se com a entitat que acompanya el procés de creixement personal i individual de cada alumne.

Comparar models educatius no ha estat mai del tot just. Segurament cada proposta o cada estil està conformat per virtuts i defectes, però al que, sota cap concepte, pot renunciar cap d’aquest models és al coneixement profund de l’alumne. Avui no té gaire sentit educar ramats unificats, amb un criteri comú i sense capacitat de viure en llibertat de pensament i sense llibertat de crítica. Això ens portaria a un integrisme educatiu i social. Avui, el que ens toca és deixar la fàbrica de models uniformes i retornar a l’artesania educativa. Una artesania que neix del coneixement, de la cultura, del respecte per l’altre, de potenciar l’esforç i la valoració de l’entorn. Cal educar en conceptes però també cal educar tota la part emocional i sensitiva de l’alumne. Ens estaríem equivocant si guiéssim els nostres esforços únicament a l’aprenentatge del concepte. Caldrà anar més enllà i dissenyar rutes educatives personalitzades segons les característiques de cada persona, adaptades a la seva forma de comprendre, de relacionar-se, d’observar...

Estic parlant d’una educació comuna en els seus ideals però de laboratori en la seva aplicació.

D’una educació del gota a gota, adaptant objectius i terminis segons cada realitat. Estic parlant d’una educació especialitzada, coneixedora, en tot moment, de les necessitats concretes. Estic parlant d’educadors compromesos, formats, integradors però també exigents amb la seva feina, exigents amb els seus alumnes i per sobre de tot, exigents amb ells mateixos.

Entre el saber educar i el mètode científic (Observació,formulació d’hipòtesi, experimentació...) no hi pot haver gaire distància. La interpretació de cada cas hauria de ser un treball en equip allunyant-se de les decisions intuïtives, que tot i que a vegades ens ajuden en el procés d’observació, han d’estar sempre amarades de coneixement, treball comparatiu i assessorament qualificat.

Si volem un futur millor caldrà diversificar esforços, retroalimentar motivacions i cultivar objectivitat.

Educar en la individualitat no ha de ser només un objectiu sinó una responsabilitat.