Reciprocitat i projecte comú

Actualment el món de l’educació viu immers en una convulsió contínua i incessant més per culpa d’un desacord de base entre les parts que hi interaccionen que no pas per la manca d’actitud i preocupació per part de les famílies i els educadors.
L’amalgama de notícies contradictòries que publiciten els costats enfrontats fa que la visió que la societat té sobre l’escola estigui deformada des de la seva mateixa arrel.
Per un costat hi tenim un conjunt de sindicats convulsius que, davant la manca d’unitat del col·lectiu de mestres i professors, sobreviuen gràcies a focs d’encenalls, vagues impulsives i posicionaments que posen pals a les rodes al que hauria de ser un acord global de base que acontentés a totes les parts i aconseguís un model educatiu més sobri i de futur.
Aquests sindicats cerquen el protagonisme des de la confrontació dels drets de l’escola pública amb els deures de la concertada, posant la por al cos dels funcionaris amb una suposada pèrdua d’independència i de llibertat de càtedra i fugint del control, relatiu, que l’administració vol instaurar per tal que realment cada escola tingui un projecte educatiu com cal . Presenten a l’escola concertada com una entitat aprofitada i com a responsable dels pocs recursos que arriben a la pública i que realment necessiten. Intenten convèncer l’opinió pública de la seva veritat pidolant més drets per la pública i més deures per la concertada . Error principal, aquest de posar cara a cara dues realitats més semblants del que es pensen i que treballen, o haurien de treballar, per un mateix objectiu: educar per un futur millor.
Les famílies contemplen l’espectacle amb certa resignació com si ja fossin conscients que aquest nus no és fàcil de desfer. Contemplen la situació, a voltes amb una crítica punyent contra el col·lectiu d’educadors, tot posant-los a tots en el mateix sac, a voltes amb indiferència; indiferència que a la llarga es mostrarà com el pitjor remei de cara al demà que ens espera.
A tot això, l’escola concertada sobreviu com pot enmig d’un foc creuat entre l’administració i l’escola pública. No ens enganyem, però. Generalment qui acaba rebent de debò no viu en els extrems sinó al bell mig del conflicte. El temps ens ho dirà.
Una reflexió conjunta amb l’ intencionalitat clara d’arribar a acords fructífers i sobretot perdurables s’esdevé com l’única vacuna possible a aquesta estigmatitzada malaltia.
Si damunt d’aquesta realitat poc esperançadora hi incorporem la situació de crisi econòmica i de valors que viu la nostra societat, els arguments sense pes que esgrimeixen els sindicats, la desconfiança vers els educadors, la politització contínua de les lleis d’educació i la poca valoració social que aquesta feina té avui en dia, ens trobem davant d’un puzle amb masses peces per col·locar i amb moltes mans que volen intervenir-hi.
Aspectes positius? L’innegable professionalitat de gran part de mestres que cada dia intenten millorar la seva intervenció més enllà de ser opositors o concertats.
Aquesta no hauria de ser una professió ni de confrontació ni de canvi constant. La capacitat d’adaptació dels ensenyants no pot ser mai posada en dubte. El que si que es pot posar en dubte és la funcionarització del col·lectiu, i de funcionaris, no ens enganyem, n’hi ha a la pública i a la concertada. Aquesta és la clau de volta. El rendiment de la nostra feina no és només econòmic, els resultats del nostre esforç són a llarg termini i probablement a molt llarg plaç.
El que no pot fer la societat és estigmatitzar el món de l’educació per culpa de quatre pancartistes que necessiten fer soroll per tal de donar sentit al seu sou.
El que no pot fer el món de l’educació és seguir donant suport a aquestes veus interessades que lluny d’ajudar a millorar la situació treballen per aixecar ben alta la senyera de la confrontació.
Si la societat gira definitivament l’esquena a l’educació estarà girant , també, l’esquena al seu futur.