Por i decisió: una parella mal avinguda

Hi ha moments on t’agradaria ser invisible, on se’t fa difícil prendre decisions que saps, perfectament, marcaran el teu futur més proper . I tens por. Por al que vindrà, por a com seran interpretades les teves passes, por a que no hi hagi marxa enrere i por al risc que això comporta. Hi ha moments, però, on no et queda més remei que prendre la iniciativa, marcar amb decisió les coordenades escollides i navegar fins al paisatge volgut sense la seguretat que la perspectiva somiada et caigui als peus per culpa d'na hipotètica idealització que, tu mateix, has fet del desconegut.

Això ens fa ser prudents i en ocasions excessivament conservadors. Portem aquesta por impregnada en el més profund del nostre pensament i de la nostra ànima. Aleshores te n’adones que potser val més mantenir allò que ja s’ha aconseguit i mirar de reüll el futur amb la incertesa de saber si algun dia aquest futur serà teu. Però això passa poques vegades.  Conscient de que això és així t’amagues en mil excuses per no seguir avançant i et banyes cada dia en la mateixa platja sense tenir, ja, la capacitat, ni d’intuir que potser, més a prop del que et penses, hi ha un repte esperant amb els braços oberts a que et fixis en ell tan sols per un instant.

Aleshores és quan arriba el moment clau i una sola decisió. Una dicotomia que ens ha acompanyat des del primer moment que vam veure la llum: Caminar mirant endavant o caminar mirant enrere.

Veus que en els moments en que t’has sentit veritablement feliç has acceptat aquelles coses que ja no tenien remei però has lluitat amb tota la passió per aquelles que tenien solució.

Veus que quan has estat valent de debò no has pres nota de la por i has convertit el repte de ser feliç en una decisió, no en un sentiment. Veus que quan millor has estat amb tu mateix és quan has estat bé amb els que t’envolten, veus que quan has tingut la força necessària per canviar de rumb has canviat, també, la teva manera d’actuar. I veus, finalment, que quan has aconseguit alguna cosa que t’ha omplert de debò t’has estimat a tu mateix per sobre se tot.

I és que estimar-te a tu mateix no està directament relacionat amb l’egoisme. Està relacionat amb les ganes de ser millor i de seguir creixent.

A voltes esperem pacients a que la fruita caigui de l’arbre, esperem que les coses arribin per si soles però no ens adonem que hi ha fruites que neixen i moren enganxades a la branca i que és tan fort aquest lligam que es marceixen sense passar a la història dels valents.

Recordo amb cert enyor, ja fa uns quants anys, quan anava a recollir l’ametlla als camps de la Noguera. Tots anàvem armats amb una branca llarga, molt llarga i fèiem caure una a una cadascuna de les ametlles per tal de recollir-les. Era un treball esgotador i quasi de laboratori. Sempre, però, hi havia alguna ametlla que es negava a desenganxar-se de la branca on havia nascut. Fer caure aquestes ametlles era del tot impossible. Ni pujant a l’arbre i intentant fer la feina de més a prop era possible arrancar el fruit.  Fins que un dia –i això és cert- va aparèixer un pagès amb un mall immens sota el braç. Va arribar a la zona on estàvem treballant i li va etzibar un cop al tronc de l’arbre amb tanta força, que, acte seguit, totes ( i quan dic totes vull dir totes!) les ametlles van caure de cop i van alliberar l’arbre d’aquell pes tan feixuc que havia de suportar.

Dic això perquè en alguna ocasió, no sempre, però en alguna ocasió, val la pena ser un xic més contundents i buidar de cop la motxilla de totes les coses que ens fan difícil el caminar. La motxilla sempre la portem a sobre, forma part de nosaltres ens agradi o no, i sempre, com per art de màgia, es torna a carregar, però de tant en tant és bo fer neteja i alliberar-nos d’aquelles coses enquistades que no ens donen l’oportunitat de seguir avançant a bon ritme.

Aleshores és quan entens que els valents no són aquells que imaginen grans fites i escriuen bells poemes sobre somnis. Els valents de debò són els que, jugant amb el foc de la incomprensió i de la por, comencen a caminar sense tenir massa clar on trobaran el seu horitzó però amb les alforges carregades de determinació i d’esforç.

A vegades posem la prudència i la por com excuses. L’ametlla també ho fa. Però hi ha moments on paga la pena caure de l’arbre i néixer de nou.

Com deia Antonio Machado “lo que se ignora muchas veces se desprecia”. Els nostres temps no ens demanen menyspreu, ens demanen tenacitat tot renunciant al desig innat de voler controlar el nostre futur des de la butaca del nostre menjador.