cançó inacabada

Avui he notat que el dia es fa més curt. El Sol ja no regna com abans, les ombres apareixen a la tarda i la pluja fina cau a ritme tranquil, com les idees i els reptes. Avui he descobert  que no sóc capaç d’entendre-ho tot, que per més que m’esforci mai podré acabar de discernir la totalitat de la meva realitat. Avui que la Lluna il·lumina tímidament la finestra de la meva habitació em sento sol davant de la seva immensitat. Potser ha arribat el moment de no amagar les cartes. Potser ha arribat l’hora d’acceptar que el pas del temps m’ensenya com sóc i em xiuxiueja, sense permís i amb impaciència, que haig de ser més positiu amb tot el que tinc, amb el que sóc i amb tot el que, per art de màgia, m’ha estat regalat.

La tardor comença a impregnar els dies i el recolliment del pensament em fa més fort i segur de les passes que hauré de donar. Ara que no trobo a faltar els records passats i que intueixo nous camins, em pregunto fins on m’ha fet arribar la por. La por a no ser estimat, a no ser valorat, a no ser comprès.  En silenci escric paraules sense ordre ni sentit i veig que ha arribat l’hora de posar ordre al desordre. De posar  fil a l’agulla i plantar cara a l’esdevenidor amb la força que em dóna l’optimisme i el prisma d’un futur que m’espera amb mans obertes.

Escolto les veus sinceres del meu entorn i me n’adono que he estat sord als consells i a les mirades confiades, que gratuïtament, volien ajudar-me en la recerca del somriure. Interpreto el món que m’envolta amb la mateixa il·lusió que un nen obre un regal el dia de reis. És màgia?

És innocència perduda? És ciència ficció? No, és realitat. Realitat que ha conviscut amb mi des del primer alè però que no he estat capaç de reconèixer.

Com un llibre en blanc que es va escrivint a força de voluntats, seguiré caminant, més lentament que abans, per tal de poder gaudir de tot allò que amara sentiment, de tot allò que fa bategar, a ritme constant, les sorpreses del meu demà.

Aquí acaba el temps de reflexió interior, o potser comença, ves a saber. Em queda, però, el consol de les giravoltes del pensament, dels colors que he descobert i per sobre de tot, la lletra d’una cançó que encara no he escrit però que es mostra clara i transparent dintre meu. No sé si serà una cançó d’amor o uns versos de malenconia. Serà allò que vulgui ser. Una cançó que parlarà de la lluita per seguir creixent,  una cançó sense cap més pretensió que la d’ajudar-me a valorar els petits gestos i les complicitats que he obviat fins ara. Una cançó que potser mai serà acabada. Perquè, en el fons, la vida és això: una cançó que mai s’acaba.